“Escriure et permet pensar les tonteries dues vegades”
L’escriptor Marcos Ordóñez presenta el dietari ‘Una cierta edad’
BarcelonaUna cierta edad, el primer dietari que publica Marcos Ordóñez, és ple de reflexions sobre el món de la literatura i el teatre -“les meves dues meitats”, diu- però també d’apunts concisos sobre el passat, present i futur i cites enlluernadores d’autors que l’han marcat, una de les quals és del premi Nobel Derek Walcott i sintetitza l’esperit del llibre: “El sentit últim de la poesia és enamorar-se del món malgrat la Història”. “Soc un home perpètuament preocupat no només pel que passa sinó pel que pot passar -diu l’escriptor i crític de teatre en un bar de l’Eixample barceloní-. A tot li trobo problemes i també bellesa: la clau és saber viure-ho amb equilibri”. Ordóñez recorda que un amic li diu, de tant en tant: “La imaginació és el pitjor enemic que tens”. I també: “Als llibres se’t veu més tranquil”.
Una cierta edad (Anagrama) és l’oportunitat ideal per comprovar si la calma guanya la batalla al malestar. És un volum d’il·luminacions, de lliçons i de records que l’autor explica sense ampul·lositat, tot i que molts dels noms que apareixen al llibre ressonin en la cultura popular de les últimes dècades, des de directors de teatre com Peter Brook, Josep Maria Pou, Mario Gas i Lluís Pasqual (“em va entristir terriblement l’enrenou de l’any passat -admet-; algú n’hauria d’escriure un llibre”), actrius com Núria Espert, Rosa Novell i Irene Escolar, i poetes com Joan Margarit, Gabriel Ferrater i Rafael Metlikovez. “Hi ha dos autors de dietaris que han funcionat com a detonant del llibre, Iñaki Uriarte i Ignacio Vidal-Folch”, diu Ordóñez, que ja ha portat un dietari en dues ocasions, entre 1989 i 1994 i entre 2003 i 2009. “Abans tenia tendència a escriure sobre assumptes més foscos i sobre el que em feia mal -explica-. Carregar el lector amb aquest pes és una llauna. El meu objectiu ara és trobar certa bellesa i alegria”.
Fugir de la solemnitat
Tot i que defuig autoretratar-se -encara que esporàdicament es miri al mirall i expliqui el que no li agrada-, Marcos Ordóñez reconeix amb un somriure al rostre que la millor descripció d’ell mateix és la que fa de la gata Rosalía -“que ja va passar a millor vida”, lamenta-. Se sent identificat amb adjectius com capriciós, maniàtic i misantrop. També amb taciturn. “Jo també em perdo en estranyes cavil·lacions i puc passar del joc afable a la urpada inesperada”, assegura. Així i tot, el terreny on fer-ho no és Una cierta edad. “No m’agrada passar comptes amb ningú: no hauria acabat mai!”, s’exclama amb una guspira de malícia elegant als ulls.
“Una de les millors coses d’escriure és que et permet pensar les tonteries dues vegades”, afegeix. En relació a l’absència del to aforístic tan present en altres autors, Ordóñez fa referència a una frase de Juan Marsé que li agrada molt: “En aquesta vida no s’ha de fer el préssec. L’aforisme sovint et col·loca en una posició de superioritat, de creure’t més llest que els altres. Jo prefereixo mostrar les veritats, si és que n’hi ha alguna, sense solemnitat”. Per això escriu que els seus poetes preferits són “els que tiren els llorers a l’estofat”.
“Un autor que m’ha ensenyat moltes coses ha sigut Jules Renard, que vaig conèixer gràcies a Josep Pla -diu-. La diferència entre Renard i Paul Léautaud és que Léautaud critica els altres i Renard, quan deixa anar una hòstia, també va per a ell”. Un altre referent d’Ordóñez és James Salter. Anys llum té el final que més l’ha impressionat. “Salter t’ensenya que mentre hi hagi vida hi ha esperança”, diu.
El pas del temps és “un dels temes concrets d’aquest llibre, però també en general”, adverteix. A més dels flaixos de memòria i dels retalls de present, emocionen els últims records d’amics que han mort, però també els rampells de sorpresa sobre el propi envelliment. “ Leo «era un hombre de cincuenta años» y pienso «¡qué mayor!» -escriu-. Tardo unos instantes de radiante optimismo en caer en la cuenta de que pronto le ganaré por diez ”.
Amb Una cierta edad, l’escriptor tanca la dècada més fructífera de la seva trajectòria, gràcies a llibres com Un jardín abandonado por los pájaros (El Aleph, 2013), Big time (Asteroide, 2014) i Juegos reunidos (Asteroide, 2016). “Ara treballo en una novel·la sobre una parella d’enamorats de principis de la dècada dels 80 -comenta-. En part em va inspirar Paterson, una pel·lícula meravellosa on no hi ha grans trasbalsos i que explica la convivència entre un home i una dona que s’estimen. El repte és aguantar aquest sentiment durant tota la novel·la”.
