Publicitat
Publicitat

EL CONTE DE JORDI NOPCA

Hi ha un actor famós entre nosaltres

Després de Roma s’havien d’aturar a Sardenya. Visitarien l’Alguer

A l’Elies li agradava pujar fins al pis més alt del creuer i mirar com avançava pel mar Mediterrani. De vegades l’acompanyava la mare, amb un mocador lligat al coll que voleiava a causa del vent i que sempre quedava impregnat de sal. Si ella no podia, era el pare qui l’agafava de la mà i el passejava pel vaixell. Portava ulleres de sol durant tot el dia. A l’Elies li semblava una mosca.

-Quan arribarem a Nàpols? -preguntava amb insistència després de passar per Mallorca.

-I a Roma? -va voler saber després de visitar la ciutat del sud d’Itàlia.

Després de Roma s’havien d’aturar a Sardenya. Visitarien l’Alguer. El pare, que llegia la guia de viatge amb tanta voracitat com s’empassava un Martini -podia arribar a beure-se’n una desena des que es llevava fins a l’hora d’anar a dormir- va explicar a la família les particularitats de la petita ciutat: era coneguda com la Barceloneta, i un 20% dels seus habitants encara parlaven alguerès, una variant dialectal del català que era “dolça com un gelat de vainilla”. El pare era metge al Clínic de Barcelona i li encantava parlar amb el mateix to suau -engalipador- que feia servir amb els pacients. L’Elies se l’escoltava amb la boca oberta un parell de centímetres. La seva dona, també, tot i que amb els anys havia après a tancar la boca: se n’havia enamorat feia gairebé tres dècades, a l’hospital mateix, poc després de saber que el pacient de l’habitació 93 havia mort. Eren molt joves. Van viure anys molt divertits. Entre el moment que van decidir que tindrien un fill i l’embaràs va passar massa temps. Ell faria cinquanta anys l’any que ve. Ella en tenia quaranta-vuit. El nen n’acabava de fer sis, i era esgotador: un brollador d’energia inacabable, com aquelles fonts que funcionen gràcies a un circuit tancat d’aigua.

Un cop van haver visitat Sardenya, el creuer es va dirigir cap a Niça. Era el lloc on la mare tenia més ganes d’arribar. L’Elies es va passar tota la tarda mirant la saga de Jurassic Park a la tele de la cabina. Quan es va acabar la primera pel·li, el pare li va dir que li havia semblat veure el protagonista jugant a cartes, una nit que havia sortit a fer un volt.

-Hi ha un actor famós entre nosaltres. Uau!

L’Elies volia demanar-li un autògraf. Després de veure la segona part i descobrir que el protagonista era un altre actor, va dubtar de les paraules del pare. Per sort, a la tercera tornava a sortir-hi el mateix heroi que a la primera. Ara ho tenia clar: es deia Sam Neill.

-Vull conèixer en Sam -va dir-. És el meu actor preferit.

El pare no creia que les seves paraules fessin tant d’efecte. En part, però, n’estava orgullós. De camí cap al menjador tres quarts d’hora abans del sopar -era l’hora d’un altre Martini-, l’Elies va deixar d’agafar la mà de la mare i va fugir corrents per un tram d’escales on els passatgers no podien accedir. El van perseguir durant uns segons, però el nen els va aconseguir despistar. Un cop van haver passat de llarg va esperar un temps prudencial per sortir de l’amagatall i va continuar baixant. Dos. Quatre. Vuit pisos. I encara més: semblava que aquelles escales arribarien fins al fons del mar. L’Elies creia que la primera porta que obrís el duria a una sala des d’on veuria, a través de vidres que ocuparien tota una paret, un estol platejat de sardines i dofins, o potser un d’aquells peixos abissals que havia estudiat tantes vegades a l’enciclopèdia submarina que tenien a casa.

En comptes d’això va accedir a la sala de màquines. I un home que portava una barba de dos dies li va preguntar com havia arribat fins allà.

-Estic buscant un actor famós que viatja al vaixell.

-Viatjava -va dir el maquinista, picant-li l’ullet-. L’acabo de llançar dins d’una d’aquestes màquines.

Va aixecar les dues mans enlaire, obertes, i se li va acostar mentre reia.

-Vine cap aquí, marrec. Encara ens falta combustible!

L’Elies va girar cua i va pujar corrents totes les escales que havia baixat. Va trobar els pares en un passadís a prop del lloc on els havia deixat feia uns minuts. Arrapat a la falda de la mare, mentre ella li preguntava on s’havia ficat, va confessar-li que s’acabava d’escapar d’un tiranosaure rex.

Els llibres que ens fan grans