Jeroen Olyslaegers: «‘Nosaltres’ vol dir pertinença, però també exclusió»

Amb Voluntat, el dramaturg i novel·lista belga Jeroen Olyslaegers (Mortsel, 1967) ha arribat al cim del seu reconeixement. El llibre, publicat ara en català per l’editorial Amsterdam, ha merescut els premis equivalents al Nacional de Literatura i de Cultura; també el Llibreter. Traduït a mitja dotzena de llengües, Voluntat recorda el paper de Bèlgica en l’extermini del poble jueu durant la Segona Guerra Mundial, i ho fa a través de la veu en primera persona de Wilfried Wils, un policia que voldria ser un gran poeta i que mentre busca versos dubta entre apuntar-se a l’antisemitisme del seu mentor artístic, en Barbarrabiós, o salvar la vida de jueus perseguits, com fa el seu company de guàrdia, en Lode.

Voluntat és la primera novel·la seva que ens arriba, però, a més de publicar narrativa de ficció, vostè és dramaturg, i recentment ha escrit textos per a Jan Fabre. ¿Com comuniquen la seva prosa i el seu teatre?

Vaig debutar el 1994 amb una novel·la, Navel, i després van venir una altra novel·la i un llibre de contes que va sortir el 1999, i llavors tenia la sensació que començava a repetir-me. Va ser així com vaig començar a escriure teatre. Soc molt pacient amb el meu talent: cal deixar-li temps perquè creixi.

El 2009 va tornar a la novel·la amb Wij.

Aquesta passava als anys 70 a la Costa Brava. Hi havia uns personatges de vacances en un poble català, i un d’ells embogia. Aquest llibre va inaugurar la trilogia del nosaltres, que va continuar amb Winst (2012) i Voluntat (2016).

Per què li interessava explorar aquest nosaltres?

Nosaltres vol dir pertinença, però també exclusió. Es pot donar en contextos familiars, d’amistat o en situacions socials més àmplies.

En aquest cas es va posar el repte d’escriure una novel·la ambientada entre el 1941 i el 1944, durant l’ocupació alemanya d’Anvers, la ciutat on viu.

Escrivint sobre la Segona Guerra Mundial pots convertir-te en el teu pitjor enemic. Hi ha muntanyes de novel·les i d’assajos: podries passar-te la resta de la vida llegint sobre el tema! El primer que has de fer és convence’t psicològicament que ets capaç de fer-ho. Llavors has d’esperar per trobar la veu ideal...

Wilfried Wils, policia sorrut, de moral ambigua, voldria ser un nou Rimbaud.

Quan em va venir al cap vaig escriure quinze pàgines d’una tirada i vaig trobar el to del llibre. El Wilfried va permetre que m’involucrés emocionalment en la història que volia explicar. Trobar un personatge és com intentar sintonitzar una ràdio vella, vas movent el dial fins que localitzes una emissora. Em temo que és una metàfora que he fet servir moltes vegades.

No se n’hi acut cap altra?

A veure, deixa’m uns segons. Per a mi la creació és esperar i esperar fins que es fa realitat un impossible. Ara em ve al cap una metàfora tecnològica que potser funciona: escriure ficció és com tenir un tamagotxi; és una criatura virtual que es queixa i plora si no la cuides, i que pot arribar a morir. La gràcia del tamagotxi és que és tecnològic però també orgànic, perquè hi pots establir una relació emocional.

Què volia explicar del paper de Bèlgica durant la Segona Guerra Mundial?

La seva particularitat. La persecució dels jueus es va fer de manera diferent que en altres llocs d’Europa. A Brussel·les, per exemple, l’alcalde es va negar a cooperar en les ràtzies als barris jueus però permetia que fossin identificats amb estrelles, cosa que era il·legal, llavors i ara. El cas d’Anvers va ser únic, perquè hi va haver quatre o cinc ràtzies fins que el setembre del 1942 el governador general va enviar una carta a l’alcalde de la ciutat recordant-li que detenir els jueus anava en contra de la llei. Llavors, però, ja havien mort uns 5.000 jueus a Auschwitz que havien sigut deportats des d’Anvers, arrestats per la policia local.

Va escollir un personatge fosc.

La hipocresia d’aquells anys va ser una font contínua de sorpreses. Primer tot allò m’indignava moralment, llavors vaig començar a entendre com funcionaven els mecanismes de corrupció personal i, finalment, tot allò em va portar a reflexionar sobre el present. És fàcil jutjar el passat des de l’actualitat; el que costa és adonar-se del preu que cal pagar per les nostres decisions d’ara.

La tercera part del llibre conserva el fatalisme de les tragèdies gregues.

Era la intenció! Ets el primer periodista que m’ho diu. Abans de fer la tercera part vaig escriure el text per a l’obra de 24 hores de Jan Fabre Mount Olympus. Quan la presentàvem em van demanar si m’atreviria a resumir en un enunciat totes les tragèdies gregues, i vaig dir: “Hi ha un compte pendent i s’ha de pagar”. Això és exactament el que vaig voler mostrar al tram final de Voluntat. El Wilfried ha d’assumir finalment les conseqüències de les seves accions.