John Boyne: “Seguir els altres és més fàcil que pensar per tu mateix”

L'autor d''El noi del pijama de ratlles' publica avui ‘El noi de la casa de la muntanya’

Un trànsit atapeït converteix les entrades i sortides de Dublín en una petita odissea quotidiana que el milió d’habitants de l’àrea urbana accepten amb resignació. La capital irlandesa, però, ha sabut conservar l’elegància i calidesa del centre històric, que combina els pubs sorollosos amb el fastuós campus del Trinity College i el parc de St. Stephen. Al voltant d’aquest pulmó verd de Dublín -Átha Cliath en gaèlic modern- hi ha botigues, restaurants, ambaixades i, sobretot, hotels.

John Boyne (Dublín, 1971) cita l’ARA en un dels més fastuosos, el Fitzwilliam, per prendre una aigua amb gas mentre parla de l’última novel·la, El noi de la casa de la muntanya (Empúries/Salamandra), que surt a la venda avui i s’emmiralla en un dels fenòmens més sonats -també controvertits- de l’última dècada, El noi del pijama de ratlles, del qual ha venut més de set milions d’exemplars en 48 llengües. El primer llibre explicava la història d’amistat entre el fill d’un comandant d’Auschwitz i un noi jueu en plena Segona Guerra Mundial. Aquí ressegueix la infantesa i adolescència d’en Pierrot, un jove que acaba anant a parar al Berghof d’Adolf Hitler. El Führer el converteix en el seu afillat, i les conviccions del noi comencen a trontollar.

Són les dues del migdia i la seva jornada laboral com a escriptor ja ha acabat. O m’equivoco?

Em llevo a quarts de set, m’hi poso a les vuit i escric fins a primera hora de la tarda. Això em ve de l’època en què havia treballat en una llibreria. Entrava aviat al matí i em vaig acostumar a aquest ritme. Ara és una mica més bèstia, perquè escric vuit hores set dies a la setmana.

No descansa mai?

No vull perdre múscul. La meva vida consisteix a llegir i escriure. Quan viatjo per fer promoció d’un llibre també escric. Intento allunyar-me de qualsevol tipus de distracció.

Es deu haver trobat amb gent que li diu que porta una vida avorrida.

És la vida que he triat. Vaig deixar la llibreria el 2003 per dedicar-me només a escriure. No voldria sonar arrogant, però abans de publicar el meu primer llibre intuïa que tard o d’hora me’n sortiria. Per això, després de publicar el segon, The congress of rough riders (2001), vaig prendre aquesta decisió. No tenia gaires diners i no m’ho podia permetre, però vaig plegar.

Ara, esclar, no se’n penedeix.

No va ser una decisió fàcil. La novel·la que vaig publicar el 2004, Crippen, tampoc va ser un èxit. Es tractava de perseverar. Si continuava esforçant-m’hi, trobaria els meus lectors. La majoria d’autors tenen problemes al principi: és habitual. A mesura que vas millorant tens més oportunitats de triomfar, tot i que tenir sort és molt important.

El noi del pijama de ratlles va ser aquest cop de sort.

Vaig escriure’n el primer esborrany en tres dies, i després em va portar un any de reescriptura. El fenomen d’ El noi del pijama de ratlles va ser el que necessitava.

Només tenia 35 anys.

Les vendes i les traduccions em van donar llibertat per continuar escrivint. Va ser una experiència increïblement positiva. És el llibre pel qual tothom em coneix, tot i que no és el millor que he escrit.

El rabí Benjamin Blech va criticar-lo dient que a “Auschwitz no hi havia nens jueus de nou anys perquè gasejaven tots els nens perquè no podien treballar”. Va afegir que el seu llibre no era “una mentida”, sinó una “profanació”.

Com en tota novel·la que es converteix en fenomen hi va haver gent que l’odiava i gent que l’estimava. No llegeixo gaires crítiques sobre els meus llibres. He de dir que en general se m’ha tractat força bé. Quan surten les ressenyes ja estic treballant en la pròxima novel·la.

Compagina els llibres per a adults i els juvenils. Quines diferències hi ha entre els uns i els altres?

No crec que n’hi hagi gaires. Si de cas, una diferència seria que normalment escric els llibres per a adults en primera persona -la meva intenció és entrar tan a fons com pugui en la ment dels personatges-; en el cas dels llibres juvenils opto per la tercera persona. No em puc posar en el lloc d’un nen de nou anys, prefereixo parlar-ne des de la distància, tot i que no simplifico el llenguatge.

Els temes són els mateixos?

Els meus personatges són força solitaris. Els adults, i també els nens, que acostumen a ser rebutjats per la família o, directament, són orfes. No escric sobre vampirs. Els personatges que escullo i els temes que tracto són seriosos.

En Pierrot, protagonista d’ El noi de la casa de la muntanya , es queda orfe molt aviat. El seu millor amic és l’Anshel, un nen jueu que vol ser escriptor.

L’amistat és al centre de bona part del que he escrit, i encara és una mica més important la traïció d’aquesta amistat. Això es pot relacionar fàcilment amb mi: sóc una persona per a qui les emocions són fonamentals i aquestes ferides han acabat apareixent en la meva ficció. A la novel·la, en Pierrot no només traeix l’Anshel, sinó que es traeix a si mateix: decideix oblidar els anys a París, girar full. I s’equivoca.

Poc després de quedar-se orfe, en Pierrot és reclamat per la seva tia, que és majordoma d’Adolf Hitler al Berghof austríac, la segona residència del dictador. Era una decisió narrativa arriscada.

La novel·la comença el 1936, quan en Pierrot té set anys, i arriba fins més enllà del final de la Segona Guerra Mundial. És un personatge que viu una evolució important dins el llibre i vol traslladar les seves preguntes als lectors: què haurien fet, si s’haguessin trobat al seu lloc?, haurien canviat o no? Quan recordem la Segona Guerra Mundial sempre ens preguntem, amb perplexitat, com va ser possible que els alemanys actuessin d’aquella manera. Si haguéssim format part de l’exèrcit nazi, ¿hauríem obeït les ordres o ens hauríem revoltat? En Pierrot necessita sentir-se part d’alguna cosa, i com que no té família, converteix Hitler en el seu pare.

Quin va ser el punt de partida?

Volia explicar com és de fàcil que et rentin el cervell. Seguir els altres és més fàcil que pensar per tu mateix. Imagina que, igual que en Pierrot, quan acaba la guerra tens 16 anys i que, al cap d’un temps, quan es comença a tenir notícia de l’Holocaust t’adones del paper que vas tenir en tot allò. Ha de ser una llosa terrible encara que només et limitessis a obeir ordres. En Pierrot només era un nen, durant el nazisme, però ha d’aprendre a assumir la seva culpa.

Comet molts errors. Se sent fascinat pel costat fosc.

Una de les criades de la casa li diu que el crim més gran és fingir que no has vist què passava.

Fins i tot intenta forçar una noia.

En aquell moment s’ha convertit en un adolescent arrogant enfundat en un uniforme. El noi de la casa de la muntanya reflexiona sobre la llibertat i el poder que tens quan portes uniforme.

Posant el personatge en situacions tan pertorbadores també s’hi estava posant a vostè.

Els herois no tenen gaire interès per a un escriptor. El repte és aconseguir personatges que es transformin i que et posin contra les cordes. ¿És culpable, en Pierrot, o és una víctima? Un personatge fosc pot ser molt interessant.

Així i tot, Hitler és vist des de lluny.

És veritat. No m’hi podia acostar gaire. Calia que aparegués només de tant en tant, que fos una presència vista des d’una certa distància.