Lolita Bosch: "Pots denunciar abans maltractament animal que ‘bullying’"

“Em dic Lolita Bosch, escric, faig periodisme, investigació i activisme per la pau, m’agrada viure la vida com la visc, i sóc mare. Tinc 45 anys. Però mai, fins ara, no m’havia atrevit a dir públicament que dels 14 als 17 anys vaig ser víctima del bullying ”. Així comença La ràbia, el llibre amb què Lolita Bosch ha guanyat l’últim premi Roc Boronat. Combina la crònica autobiogràfica amb una impressionant investigació en què nois i noies han explicat els seus casos a l’autora.

Per què has fet aquest llibre precisament ara?

El meu entorn més proper sabia que jo havia patit bullying, i des de fa temps m’envien adolescents que n’han patit. Què ha canviat perquè em decidís a fer el llibre? En primer lloc sóc mare. També tinc cosins amb una edat que ho poden patir. Durant els últims 30 anys s’han guanyat drets per als homosexuals, contra la violència de gènere i el racisme i, en canvi, no ha sigut així en el cas del bullying.

Com vas començar?

Primer vaig escriure el meu cas novel·lat i, quan ho vaig ensenyar, la gent que ho havia llegit em va dir: “¿I per què no te’n vas anar de l’escola?” El bullying no era motiu per canviar d’escola! Vaig sentir que no n’hi havia prou explicant el que m’havia passat, era massa inversemblant. Necessitava el testimoni dels altres, i llavors vaig organitzar uns quants grups fora de les escoles de Catalunya. Vaig fer el mateix que a Mèxic: trobar-me amb les víctimes i dir-los “Com esteu? Què necessiteu?”

Què necessiten?

Que algú les escolti i, sobretot, que no els digui “No n’hi ha per tant”, “És cosa de nens”, “L’insti s’acabarà algun dia”... o fins i tot “Torna-t’hi”.

Llegint el llibre veiem que moltes famílies demanen als fills que paguin als agressors amb la mateixa moneda.

Sí. Però és una lluita en una desigualtat de condicions brutal, perquè és un grup contra una sola persona. A més, la gran majoria de víctimes amb què he parlat -i aquí m’hi incloc- no tenim cap intenció de tornar-nos-hi. No som violentes.

Dius que l’element que moltes víctimes tenen en comú és la ràbia.

La ràbia et fa molt forta i hermètica, però no s’ha de confondre amb la valentia, i encara menys amb l’odi. L’odi et destrossa.La ràbia és diferent, és “una forma estranya d’esperança”. Mira si és important que hi ha nois i noies que no es volen suïcidar per ràbia, per fotre els que els humilien constantment.

El llibre aborda el suïcidi.

No ho podia evitar.

Hi ha el cas d’un nen d’onze anys, el D., que es va tirar d’un cinquè pis. L’escola se’n va desentendre.

Van dir: “No en sabíem res. Mai no s’havia queixat”. La majoria de nens i nenes que se suïciden no ho fan a l’escola, sinó a casa.

Tu mateixa vas provar-ho.

Em vaig prendre tota una capsa d’Optalidon, però la meva voluntat no era suïcidar-me, sinó aconseguir que passés alguna cosa per no haver d’anar a escola l’endemà.

Parles de la por.

A mi m’agradava molt estudiar, però tenia una por horrible d’anar a l’institut. Em costava molt entrar-hi. Blas de Otero diu: “ Nos queda la palabra ”. I jo hi estic totalment d’acord. Algú com jo que té accés a la veu pública i que està molt compromès amb víctimes de tota mena ha de parlar d’un tema com aquest. Ara per ara Catalunya no fa res per als afectats de bullying, i són un de cada quatre nens. Això vol dir que un de cada quatre nens creix pensant que el país li importa un rave. Quan vaig fer 18 anys me’n vaig anar volant d’aquí.

Has superat el bullying?

Trenta anys després que em passés puc dir que sóc una de les víctimes que s’han curat. La família m’ha ajudat i acceptat, i ara sóc feliç.

En quin moment comença?

Normalment als nou o deu anys, quan comences a objectivar el cos i t’adones que no serveix només per jugar. El moment que els altres et comencen a mirar és perquè també es miren a ells mateixos. Una de les maneres de marcar territori és dedicar-te a humiliar algú altre.

És una loteria?

Jo crec que sí. Pots patir-ne perquè ets lleig o perquè ets massa guapo. Perquè estàs gras o perquè estàs prim. Hi ha víctimes que per salvar-se moltes vegades acaben fent bullying. N’hi ha que aguanten i aguanten fins que un dia esclaten: fa poc un noi de 15 anys m’explicava que va rebotar-se amb l’agressor estampant-li un rellotge a la cara.

D’altres es tanquen en banda.

Explico el cas d’una nena que es queda tancada en una caseta del pati de l’escola i ningú no l’ajuda a sortir. És terrible: han d’acabar trucant a una ambulància. I la cap d’estudis del centre diu que no li han obert la porta perquè la nena estava histèrica.

El pitjor és que es poden fer poques coses per lluitar-hi.

És un problema gravíssim, però ara per ara pots denunciar abans maltractament animal que bullying. És fort, oi? Els que en pateixen queden trencats, i sovint ho arrosseguen tota la vida.