Machado, un poeta amb vida de novel·la

BarcelonaMés de set dècades després de morir, hi ha etiquetes que continuen associant-se a l’obra d’Antonio Machado (Sevilla, 1875 - Cotlliure, 1939) i que Elena Medel prova de matisar en el seu últim assaig: una d’elles és la del “poeta de la paraula clara”; l’altra, la de l’home “compromès”. Si l’hagués de definir, ho faria com “un escriptor amb molts escriptors diferents a dins”, un “joc de nines russes” integrat per poemes que parlen “d’amor i de desamor, de soledat i de felicitat”, però també de “les funcions i el lloc que ha d’ocupar un ciutadà”.

Vivir con Antonio Machado (Ariel) estableix un diàleg entre l’obra de l’autor de Campos de Castilla (1912) i la mateixa Medel, fins ara coneguda per una intensa tasca de difusió de la poesia: com a autora -a través de llibres com Chatterton -, com a redactora en cap de la revista Eñe i com a editora del segell La Bella Varsovia. “Quan era adolescent vaig arribar a Machado a través del seu vessant més clar i musical -recorda-. És una molt bona porta d’entrada a la poesia, perquè ens parla dels grans temes que ens interessen i importen”. Medel cita des de l’efectiu “ La primavera ha venido / nadie sabe cómo ha sido. / Ha despertado la rama, / el almendro ha florecido ”, fins a l’inici d’ Últimas lamentaciones de Abel Martín, en què observa el mateix tòpic des del pas del temps: “ Hoy, con la primavera / soñé que un fino cuerpo me seguía / cual dócil sombra. Era / mi cuerpo juvenil, el que subía / de tres en tres peldaños la escalera ”.

A mesura que els anys passaven i Machado es convertia en una lectura recurrent, Elena Medel va anar descobrint que l’autor sevillà “carregava moltes novel·les”. Una d’elles és la de la família. “Si la seva biografia es limités a un pare i una mare convencionals i feliços, amb uns germans que tinguessin oficis avorrits, quins poemes llegiríem?”, es demana. El pare, Antonio Machado Álvarez, era advocat, periodista i investigador del folklore sota el pseudònim de Demófilo. La mare, Ana Ruiz, l’acompanyaria durant l’exili i moriria el 25 de febrer del 1939, només tres dies després que ell, a Cotlliure. El pare, en canvi, havia faltat des del 1893, quan l’Antonio encara no havia fet els 18 anys. Dels vuit germans que van arribar a ser, Medel en destaca dos, el també poeta Manuel Machado (1874-1947) i l’il·lustrador i pintor José. “Des que eren petits, l’Antonio va ser conscient que el Manuel seria el que triomfaria literàriament, però al final no seria així -diu l’autora de l’assaig-. La figura del José em sembla més fascinant, perquè acabaria sent l’amic fidel de l’Antonio, el que l’acompanyaria durant l’exili i el que, al cap dels anys, faria un esforç de distància per escriure Últimas soledades de Antonio Machado ”.

Dos amors impossibles

El recorregut vital i literari de Machado passa per diverses etapes. “A la dècada dels 20 es parla dels bohemis germans Machado -resumeix-. Hi ha un telegrama de l’època en què Juan Ramón Jiménez fa referència a la llar familiar com a casa de la picaresca ”. Eren els anys de creació, juntament amb el Manuel, d’obres de teatre com Desdichas de la fortuna o Julianillo Valcárcel (1926) i Las adelfas (1928).

Dues dècades abans, instal·lat a Sòria, on havia aconseguit la càtedra de llengua i literatura francesa el 1907, l’Antonio -que acabava de publicar una edició ampliada de Soledades - s’enamoraria d’una joveníssima noia, Leonor Izquierdo. Es casarien al cap de dos anys, poc després que ella en fes 15 (Machado estava a punt de fer-ne 35). “En donde el agua ríe y sueña y pasa, / allí el romance del amor se cuenta ”, escrivia eufòric el poeta evocant l’enllaç matrimonial, que seria trencat el 1912 per culpa de la tuberculosi mortal de l’esposa. “Per al Machado més jove l’amor era un impossible, i encara que la relació amb la Leonor fos difícil des del primer moment a causa de la salut fràgil de la noia, ell va passar uns anys de felicitat senzilla, que va explicar en poemes com el que descriu com acompanya la noia a missa”, diu Medel.

El 1928, el mateix any d’estrena de Las adelfas, Machado començaria una relació platònica amb Pilar de Valderrama, una burgesa madrilenya casada i amb tres fills, que faria acte de presència a la seva obra sota la màscara de Guiomar. Valderrama “no va abandonar ni el marit, ni els fills ni les conviccions religioses”, recorda Medel, i tampoc “va tolerar ni un petó, ni tan sols una carícia del poeta”. Ell va sublimar l’enamorada a través de la poesia. Una de les notes que van trobar a la butxaca del poeta poc després de morir estava dedicada a ella: “ Y te enviaré mi canción: / ‘se canta lo que se pierde’ / con un papagayo verde / que la diga en tu balcón”.