Neneh Cherry: “No voldria haver repetit la mateixa fórmula i convertir-me en un karaoke”

BarcelonaQuan va publicar Man l’any 1996, Neneh Cherry tenia 32 anys i era un dels grans referents del trip-hop i el neo-soul gràcies a Manchild, Buffalo Stance i, sobretot, al duet amb Youssou N’Dour Seven seconds. La cantant d’origen suec va obrir un llarg parèntesi en la seva trajectòria -durant el qual va col·laborar amb nombrosos grups i va formar part de CirKus- fins que, a partir de l’homenatge al seu pare, el trompetista Don Cherry, a través de versions en clau de jazz, va tornar a tenir ganes de gravar material propi. El resultat va ser l’interessant Blank project (2014), que la cantant presenta avui en exclusiva a l’Estat al festival Acústica de Figueres, on aquest vespre també actuen els Catarres, Mishima, Joan Dausà i la Dharma.

Com anem?

Ara mateix sóc al backstage d’un festival de Gröningen. Acabo de tornar de vacances i tot just provo de recordar qui sóc i què hi faig, aquí [riu].

Quan arribi a Figueres ja estarà entrenada. En aquesta gira l’acompanya el duet d’electropercussió RocketNumberNine, que ha participat a Blank project. ¿El concert estarà centrat exclusivament en l’últim disc?

Gairebé! També farem dues o tres cançons antigues. Manchild segur, i potser Woman o Buffalo Stance. La resta ve de Blank project, i s’assemblarà al concert que vam oferir al Sónar fa una mica més d’un any. Evidentment, les versions de les cançons dels 90 són força diferents: RocketNumberNine i jo som una única entitat i és lògic que la interpretació sigui diferent. Estem molt actius, durant aquest any hem gravat cançons, i el mes que ve entrarem a l’estudi per donar forma al nou disc, que sortirà l’any que ve.

Què en queda, de la Neneh Cherry de Man i els dos discos anteriors, Homebrew (1992) i Raw like sushi (1989)?

Les estructures de les cançons han canviat, i la meva manera de cantar també és diferent. No voldria haver repetit la mateixa fórmula i convertir-me en un karaoke. El que comparteixo entre Blank project, Man i fins i tot les primeres cançons que vaig escriure és l’esperit. Un esperit al qual hem d’afegir dues dècades més d’experiències, problemes i alegries.

Un dels motors creatius de Blank project va ser la mort sobtada de la seva mare, Moki, l’any 2009.

En aquest disc volia explorar les fronteres de la tristesa i la melancolia. Per fer-ho m’havia d’envoltar de persones en qui pogués confiar absolutament, perquè Blank project són cançons que investiguen cap on vull anar.

I ja ho sap?

Sé que a través de la música he aconseguit curar-me. He reprès el ritme. He hagut de plorar i treure tot el que duia a dins per alliberar-me i tornar-me a sentir bé. Venint cap a Gröningen des de Nova York tenia una sensació d’una gran tristesa, com si tornés cap a un univers on ja havia estat abans. Al cap d’una estona he entès què em passava: el dia 29 d’agost és quan va morir la mare. És lògic que aquests dies estigui sensible.

Cantant les noves cançons a l’escenari deu reviure moments amb la mare.

La sensació del directe és curiosa: et trobes en un lloc on hi ets i no hi ets. No acabes de ser del tot conscient del que fas. De vegades, sense esperar-t’ho, et sents totalment alliberat. Ara mateix sóc com una papallona, estic tornant a aprendre a volar.