No passa res

Reconec que la invitació a la festa em va il·lusionar. Els preparatius -pensar la disfressa, decidir-me, comprar-la per internet- em van fer una mica més de mandra. Ara que hi sóc em sento sobretot incòmoda, perquè tinc un braç aixecat bona part de l’estona i amb l’altre aguanto una copa que els cambrers s’encarreguen de mantenir plena. Sóc incapaç de precisar el que he arribat a beure i l’enorme menjador transformat en saloon del Far West se’m fa petit. Si pogués enfilar-me per les parets com un personatge posseït pel dimoni ho faria, i quan arribés al sostre m’hi quedaria enganxada, escopint foc i malediccions per la boca. Els convidats deixarien de xerrar i de ballar i de flirtejar i m’observarien durant uns segons abans d’emetre el següent veredicte:

-Pobre cactus. Ha perdut els papers.

Sense adonar-me’n, jo m’aniria fent petita i acabaria convertida en un insecte vulgar -un peixet de plata- que no seria digne d’atenció. La festa continuaria. Crits. Música country. Pistoles de joguina. Un imbècil dispararia el tap de l’ampolla de cava cap al sostre i m’esclafaria. The end.

-Perdona -diu una veu, i mentre enfoco la vista continua-: em sembla que m’estàs trepitjant la cua.

La cua? Té raó. Al davant hi tinc un noi disfressat de cavall blau. Estic temptada de preguntar-li si està fent un homenatge a l’expressionisme alemany, però encara que hagi pres massa alcohol encara no m’he desinhibit del tot. Em limito, per tant, a aixecar el peu de cactus que malmetia aquell floc de pèl de qualitat dubtosa mentre li demano disculpes.

-No passa res.

-Sí que passa. Podria haver-li arrencat la cua a l’únic cavall de la nit.

El noi em mira, desconcertat.

-Deus ser la primera que no em veu com una mula.

-Vas de mula?

-No. Tot i que m’agrada la seva hibridesa: les mules neixen a partir de la barreja d’un cavall, mascle o femella, i un ase, mascle o femella.

-Interessant i precís -dic-. La hibridesa és un valor en alça al nostre món.

Abaixo el braç que fins llavors mirava cap al sostre per donar la mà al cavall blau. Les disfresses ens impedeixen fer-nos dos petons: bona part de la meva cara queda camuflada sota la tela del meu equipatge verd; ell encara ho té més difícil, perquè la testa de cavall l’hi amaga tota. Quan, al cap d’uns minuts de conversa, fa el gest de treure-se-la li demano que no ho faci.

-Seria una irreverència -afegeixo.

La seva rialla m’arriba esmorteïda des de sota de la disfressa. El cavall blau es dedica al periodisme i està escrivint un llibre de relats. “Crec més en la literatura, fins i tot en la literatura menor, que en el cinema, fins i tot en les grans pel·lícules”, m’ha dit, i no sé si la frase era seva o estava citant algú. Li he explicat que sóc intèrpret d’anglès i de xinès, i inexplicablement això ens ha portat a parlar de cinema sud-coreà. El seu director preferit és Hong Sang-soo. “No m’agradaria protagonitzar cap de les seves pel·lícules -li he fet saber-. Per què? Molt senzill: al cinema de Hong Sang-soo les dones sempre depenen dels homes, són titelles sense ni mica de gràcia. Em conformaria amb un paper secundari, amb una única escena de restaurant on m’atipés de plats suculents i begués unes quantes ampolles de soju ”. El cavall blau ha reconegut que no havia llegit ni una sola novel·la coreana. Li he recomanat que comencés per Kim Young-ha i que continués per Lee Seung-u i Han Kang. Els llibres d’aquests tres autors són fàcils de trobar en anglès. Em temo, però, que el meu interlocutor ha oblidat els noms pocs segons després de pronunciar-los a crits: algú acabava d’apujar el volum de la música country que fins llavors només condimentava l’ambient. Hauria pogut continuar parlant de literatura sud-coreana, però el nostre amfitrió s’ha col·locat al davant del piano de cua de la seva mare i ens ha comunicat a través d’un micròfon que espeternegava que era l’hora de fer una mica de line dancing. Un parell de voluntaris han enretirat taules, cadires i sofàs mentre apareixia una professora de ball -amb pantalons i camisa ben cenyits: calia satisfer el barroer gust masculí- i donava instruccions als cowboys, les cowgirls, els lladres de bancs, els indis, els barbers i les ballarines de cancan (també un ballarí travesti). El cavall blau i el cactus ens hem quedat en un racó i hem aconseguit fer el ridícul durant uns quatre minuts i mig amb tota la resta, fins que hem pres la decisió d’amagar-nos a la cuina. Ens podríem haver arrencat les disfresses i començar a fer-nos petons entre bosses de nachos, bols de guacamole i plats mig plens de fajitas que havien sobrat. Però no ha passat res. O potser sí, perquè quan hem sortit de la cuina, abans de diluir-nos entre la resta de convidats, ens hem donat els telèfons i ens hem promès que quedaríem aviat.