Paraules d’amor per a la ‘mamá grande’
BarcelonaACarmen Balcells no li agradava la versió catalana del seu nom, però no era per motius polítics, sinó literaris. “No volia que li diguessin Carme, segurament perquè Carmen recorda la veu llatina carmen, carminis, que vol dir jardí i poema”, recordava ahir al vespre al Palau de la Música l’escriptora i acadèmica Carme Riera, després d’una introducció musical en directe en què va sonar una versió a piano i veu de My way mentre, en una immensa pantalla, apareixien les dedicatòries que alguns dels autors destacats de l’agència li havien dedicat al llarg dels anys. “ A Carmen Balcells, agente, regente y compinche ”, va deixar escrit Eduardo Mendoza. “ A Carmen Balcells, que no estuvo aquella noche ”, afirmava Manuel Vázquez Montalbán. “ A Carmen Balcells, la amiga de toda la vida ”, recordava Mario Vargas Llosa en un dels seus llibres.
Minuts abans, un núvol de fotògrafs havia envoltat el premi Nobel de literatura i la seva parella, Isabel Preysler, mentre entraven al Palau, i els van fer tantes fotos com van poder. Vargas Llosa va pujar a l’escenari per recordar algunes de les fites de la seva “estimada Carmen”. El Nobel va glossar “la relació de naturalesa feudal entre l’escriptor i l’editor” abans que Balcells comencés a representar els autors de Seix Barral i, poc després, tirés endavant l’agència literària: “Carlos Barral li va fer la proposta, però un cop ella va haver acceptat li va dir que no podia treballar per a ell, sinó contra ell, perquè l’editor era l’enemic dels interessos dels escriptors”.
El “desconcert, inseguretat, terror i odi que va provocar als editors la Carmen donaria no per a una novel·la, sinó per a una saga”, va assegurar l’escriptor. Després de dir que sense ella “Barcelona no hauria sigut capital literària les dècades dels 60 i 70”, Vargas Llosa també va dedicar unes paraules al vessant privat de l’agent: “Es feia seves les nostres penes i els nostres problemes de seguida”. I més endavant: “Era una dona pràctica, realista, molt catalana, i alhora fantasiosa i idealista, que pensava projectes impossibles que aconseguia fer versemblants”. Hi va haver, també, una petita menció al present: “Són dies tèrbols i difícils en què la seva experiència hauria ajudat a veure-hi més clar”. Juan Goytisolo també faria una al·lusió crítica al present català a través d’una carta llegida.
Miquel de Palol, un dels pocs autors de la casa que escriuen en català, va ser molt més breu: “Era coneguda com una negociadora implacable, però sempre que hi va haver un conflicte entre la literatura i els diners, sempre va escollir la literatura”. Al tram final de l’acte, Eduardo Mendoza va saber trobar l’anècdota adequada per fer somriure els assistents: “Una periodista m’ha demanat a l’entrada que li digués com era la Carmen. Quantes hores tinc per contestar-li?” Joan Manuel Serrat, en canvi, va buscar l’emotivitat amb una versió de Paraules d’amor, corejada per gran part del públic. La cançó d’amor es va convertir en un cant a l’absència de Balcells, enyorada “mare” de tants autors i referent del sector: “Ella qui sap on és, / ella qui sap on para. / La vaig perdre i mai més / he tornat a trobar-la”.
