Pierre Assouline: “La novel·la és el territori de l’ambigüitat”

BarcelonaDes que a la dècada dels 70 va trepitjar la primera redacció, la vida de Pierre Assouline ha estat estretament lligada a la divulgació literària, ja fos des de la premsa ( Le Monde, Le Nouvel Observateur o Lire ), la ràdio (France Inter, RTL) o mitjançant una extensa bibliografia, que inclou les biografies d’Hergé -creador de Tintin-, del prolífic escriptor Georges Simenon, del fotògraf Henri Cartier-Bresson i del galerista d’art Daniel-Henry Kahnweiler. Paral·lelament, Assouline ha escrit també set novel·les, sovint inspirades per episodis històrics -com va passar a Sigmaringen (Navona, 2014)- o per personatges reals, com Georges Pâques, funcionari i espia, a Une question d’orgueil (Gallimard, 2012). Hotel Lutetia, que es va publicar en francès el 2005, arriba ara per primera vegada en castellà. Proposa un viatge a l’hotel del Boulevard Raspail de París durant els convulsos anys de l’ocupació per part de l’exèrcit alemany.

Quan arribem al final d’ Hotel Lutetia llegim que va treballar en el llibre des del 1971. En aquells moments vostè tenia 18 anys!

Va ser llavors que el meu pare em va parlar extensament de la Segona Guerra Mundial. Era la seva guerra. Entre altres qüestions, em va explicar com va entrar... al castell de Sigmaringen! Vaig començar a devorar la biblioteca que ell tenia sobre la guerra. El 1971 va ser l’any en què vaig prendre consciència de la importància del conflicte, i des de llavors la meva curiositat pel tema no s’ha aturat.

Sovint la inspiració per a les seves novel·les parteix d’elements travessats per la història. A Le portrait (2007) es fixava en el retrat d’Ingres de la baronessa Betty de Rothschild per explicar com era la vida de la dona d’un dels grans banquers europeus del segle XIX. ¿Com va anar, en el cas d’ Hotel Lutetia?

El meu mètode de treball sempre és el mateix: començo amb intuïció i instint, guiat per una intensa curiositat i amb esperit d’investigador. Tan important és buscar entre els arxius com trobar testimonis i deixar-me impregnar pels escenaris.

La novel·la arrenca el 1938, just després de l’estrena de Les parents terribles, de Cocteau. Per què?

Era un moment en què la Guerra Civil Espanyola ja havia viscut el punt més alt amb el bombardeig dels italians a Barcelona [el març del 1938]. França estava a punt d’entrar a la Segona Guerra Mundial, que començaria amb el que se’n va dir la Guerra de Broma [entre el setembre del 1939 i el març del 1940]. L’esperit de Jean Cocteau contrastava clarament amb tot això.

El personatge principal de la novel·la és el detectiu de l’Hotel Lutetia, Édouard Kiefer. És una presència inquietant, ningú sap mai realment què pensa.

D’ell m’interessava que és capaç de fondre’s amb el decorat. És un home gris, neutre i solter. A més, és l’únic treballador de l’hotel que pot desplaçar-se per tot arreu, a diferència de la resta. Viu allà, s’hi sent com si fos a casa seva i no en surt mai. Volia que aquesta novel·la passés entre quatre parets.

L’Édouard es retroba amb la Nathalie, el seu amor de joventut.

La seva passió ha durat molt de temps perquè no es va arribar a consumar. La Nathalie és bella, volàtil, despreocupada i encantadora. Però viu intranquil·la a causa de la desconeixença dels seus orígens.

De la recerca que va portar a terme sobre l’hotel, ¿va haver-hi res que el sorprengués especialment?

Tot va ser una sorpresa, perquè fins llavors no sabíem res de la història del Lutetia. Li donaré un detall curiós: el personal de l’hotel va cavar un túnel per amagar-hi les millors ampolles abans no arribessin els alemanys. Per a un francès, el vi és patrimoni nacional...

Durant l’ocupació, el Lutetia va acollir els serveis secrets alemanys, l’Abwehr. Quan París va ser alliberada, l’hotel es va convertir en un dels llocs per on passaven els deportats i els repatriats.

Tots els hotels van ser requisats durant l’ocupació. Els petits i els grans. El Lutetia, però, era l’únic que tenia una configuració tan particular pel fet de ser un escenari privilegiat durant la guerra. Quan m’ho vaig ensumar no hi havia dubte que era així: era el lloc ideal.

A França s’ha escrit molta ficció i llibres de memòries als anys de la Segona Guerra Mundial. Què em recomana?

Journal des années noires, de Jean Guéhenno [Va ser publicat el 1947].

L’ambivalència dels fets i dels protagonistes caracteritzen bona part de la seva ficció, des del funcionari i espia protagonista d’ Une question d’orgueil fins a les infidelitats a Double vie (2000). Per què?

La novel·la és el territori de l’ambigüitat. El que m’interessa de la vida -i, per tant, també de la ficció- són les coses que queden en un racó, el punt de vista diferent, les mirades de reüll, el costat ocult de les coses, l’ombra i la intranquil·litat.

Va començar a escriure ficció tard.

Vaig publicar la primera novel·la el 1998, quan tenia 45 anys. La cliente va néixer de la frustració d’escriure la biografia de Georges Simenon. Com que no podia anar més enllà sobre les relacions amb la filla i el seu suïcidi em vaig adonar que només la novel·la em donava llibertat.

¿La biografia de Simenon ha sigut la més complexa d’escriure?

Efectivament. Simenon em va costar molt. Va ser l’home de tots els excessos, algú que va escriure moltíssim i a qui era molt difícil seguir la pista. En l’obra de Simenon encara hi ha un enigma. Va crear un món d’una aparent simplicitat que en realitat és molt complex. És intemporal i universal: encara que la seva topografia invisible sigui la de Lieja -on va néixer-, les novel·les podrien passar a l’Àfrica o als Estats Units. Els seus personatges encara ens parlen, i ens diuen coses del que vivim ara que són millors que si les diguéssim nosaltres.

Encara es dedica al periodisme a través del blog La république des livres, molt popular. Per què?

Sempre he sigut periodista. Era el meu orgull quan tenia 20 anys i ara que en tinc 62. No conec cap ofici més bonic i excitant. Ha canviat, sobretot, amb la irrupció del món digital, però els fonaments es mantenen: sense curiositat no hi ha periodisme. M’agraden tots els gèneres, però tinc preferència pel periodisme d’investigació.

¿Quina opinió té sobre el que està passant a França després dels atemptats?

Des del 1962, els francesos no vivíem una guerra de debò com ara. No en teníem consciència quan només enviàvem soldats... i ara ha arribat a casa nostra. França ha de plantar cara a l’enemic interior. Fins ara, la reacció ciutadana ha sigut admirable, plena de dignitat i solidaritat. El país ho té tot per guanyar la guerra. Ara més que mai els francesos hem de ser republicans. Pel que fa als francesos musulmans no hem de practicar ni la confusió ni negar la realitat. La immensa majoria condemnen els actes terroristes. El que cal és parlar sense circumloquis de qui són els nostres enemics: no són ni delinqüents, ni bojos ni malalts sinó islamistes radicals. Lamentablement tenen a veure amb l’islam. Si ho neguem persistirem en l’error.