Renata Adler: “Em fascina la gent neuròtica i angoixada”
BarcelonaRenata Adler no és complaent ni fàcil. Després de cancel·lar gran part de les entrevistes acordades -entre les quals, amb l’ARA-, la periodista i novel·lista nord-americana va dubtar breument a l’hora de sortir a l’escenari del teatre del CCCB, on havia de repassar la seva extensa trajectòria -té 78 anys- en el marc del festival Primera Persona. Finalment, la “indomable” Adler va seure en una butaca, menuda i amb la trena blanca que l’acompanya des de fa anys i panys, igual que el virus de l’escriptura i l’esperit insubornable, que li ha fet guanyar grapats d’enemics: no li agrada mossegar-se la llengua i sempre que ha cregut convenient llançar crítiques furibundes no se n’ha estat, encara que els objectius fossin tan poderosos com John Wayne o la revista The New Yorker, per a la qual va treballar fins al 1999 (va acompanyar la retirada de la publicació d’un assaig demolidor contra la “decadència” de la revista).
“Amb Lancha rápida (1976) volia fer alguna cosa que, més enllà del modernisme literari, tingués una proximitat amb els lectors, i el fet que el llibre hagi sigut reeditat recentment i que hagi aconseguit que el llegissin noves generacions de lectors ha sigut una sort”: amb aquesta suavitat va començar, fent una petita pausa per beure aigua. A poc a poc va pitjar l’accelerador. “A l’època en què es va publicar la novel·la va haver-hi gent que va odiar Lancha rápida perquè deien que el personatge no era prou potent”. La trama volàtil i la sentenciositat de la prosa d’Adler no va acabar de fer forat. Sorprenia que el personatge femení tingués una vida sentimental tan prolífica. “Això era perquè cada cop que volia fer sortir un home m’inventava un nom diferent”, va prometre ahir. Si alguna cosa uneix les històries, les anècdotes i els aforismes presents al llibre són les neurosis de la protagonista: “Em fascina la gent neuròtica i angoixada”, va dir.
La conversa va virar ràpidament cap al periodisme. Els atacs d’Adler al Nou Periodisme de Tom Wolfe i Norman Mailer han sigut freqüents. “El que és important no és el nom que signa, sinó el que s’explica -va dir Adler-. Als 60 van aparèixer una sèrie d’autors que van convertir-se en celebritats, però les històries que explicaven no sempre eren les millors”. Adler va parlar breument de les seves investigacions en el cas Watergate, que no van arribar “tan lluny” com haurien pogut fer-ho. Va mencionar expresidents dels Estats Units com Nixon, Clinton i els Bush, i va assegurar que no pot entendre que Donald Trump aspiri a presidir el país: “No sé què passarà si guanya. Als Estats Units tothom està molt nerviós, i els vots per a Trump són de gent emprenyada”.
“Potser he escrit peces desagradables, però he fet molta recerca”, va continuar. Així va passar en el cas de la ressenya sobre el llibre de Pauline Kael. “Es va generar un escàndol desmesurat. Em van dir que no havia passat res semblant abans, però segur que era mentida”. Kael va tastar la pròpia medicina: les seves crítiques de cinema sovint eren atacs directes, injustificats i capritxosos, segons va recordar Adler, que no publica llibre de ficció des del 1983, l’any d’ Oscuridad total, potser perquè, tal com va dir, tria molt bé el que escriu per “no fer perdre el temps als lectors”.
