PENSAMENT

Richard Sennett: “Gran part de la població vol ciutats que no són ètiques”

Sociòleg, historiador i urbanista. Publica l’assaig ‘Construir i habitar’

Tot i que la seva gran passió és la música, Richard Sennett (Chicago, 1943) és conegut sobretot gràcies als seus assajos, on barreja nocions de sociologia, història, literatura i urbanisme des de fa cinc dècades. El seu últim llibre és una síntesi brillant de bona part de les seves reflexions sobre el passat, el present i el futur de les ciutats. Construir i habitar (Arcàdia / Anagrama) arriba en un moment de tensions estructurals evidents (com ara l’accentuació de la uniformitat en la planificació urbanística, el creixement desmesurat de ciutats com Nova Delhi, São Paulo i Lagos), però també de problemes socials (el rebrot de l’extrema dreta, l’augment de la desigualtat, la transformació de la noció de treball). Sennett aborda gran part dels canvis actuals en un text multiforme, que tan aviat recorda com es van aïllar en guetos els jueus a la Venècia del segle XVI com trasllada els lectors al Googleplex de Nova York o explora les contradiccions de les ciutats intel·ligents. L’assagista concedeix entrevistes amb comptagotes. Excepcionalment, entre classe i classe a la London School of Economics, despenja el telèfon i respon a cadascuna de les preguntes amb gran amabilitat i la intel·ligència que transpiren els seus llibres.

Fa més d’una dècada que escriu la trilogia Homo faber , centrada en estudiar l’ésser humà com a creador i constructor. Després d’analitzar l’artesania ( El artesano , 2009) i el cooperativisme ( Juntos , 2012) s’ha fixat en l’edificació i gestió de les ciutats. Com creu que la noció d’ Homo faber s’aplica i es transforma en entorns urbans?

Vaig escriure Construir i habitar perquè massa sovint abordem les ciutats com a construccions físiques sense tenir gaire en compte la relació entre els seus habitants ni l’herència de les feines manuals que s’hi han portat a terme durant segles. Sembla que les ciutats formin part només d’una determinada fase d’un sistema capitalista definit i controlat, però no és així.

Fa una distinció clara entre dues paraules que venen del francès, ville i cité . La primera fa referència a la forma física d’una ciutat. La segona té a veure amb els hàbits i usos dels seus habitants. Un dels exemples que explica és el de la transformació de Xangai durant les últimes dues dècades. Em va sorprendre veure que el gran inversor en els canvis de la ciutat va ser el Partit Comunista Xinès.

En una ciutat, la ville no pot ser controlada per la cité. Amb això vull dir que gran part de la nova ciutat de Xangai es va construir sota la supervisió del Partit Comunista. Preveien apartaments per a famílies amb un únic fill. Els constructors van obeir els polítics i van edificar gairebé 700.000 pisos per a famílies petites. Actualment, tenint en compte l’envelliment del país, es necessita que la taxa de natalitat creixi, però falten pisos per a famílies amb dos o més fills. Hi ha la tendència a creure que hauríem de construir en funció del que els ciutadans volen. La cité seria una guia infal·lible, en aquest cas, però no és així. Hi ha una relació asimètrica i contestatària entre ville i cité. Els urbanistes haurien de treballar pensant en necessitats que els ciutadans encara no poden preveure. A Xangai això no va passar. Un altre exemple negatiu el trobem a Nova Delhi, on la burgesia construeix urbanitzacions tancades que volen ser autosuficients.

En aquest cas hi ha una clara voluntat d’aïllar-se de l’entorn immediat. Hi ha guetos pobres i guetos rics.

L’ Homo faber ha perdut la fe en ell mateix en molts entorns urbans. En comptes de lluitar contra el poder abusiu de l’estat o les condicions del capitalisme, es busca un model per decidir què s’hauria de construir i què no. El subtítol de Construir i habitar és Ètica per a la ciutat perquè una gran part de la població vol ciutats que no són ètiques. Un exemple d’això es dona a Budapest. Els edificis més populars de la capital d’Hongria són els que estipulen que no hi podran anar a viure estrangers de confessió islàmica. Encara que sigui una mesura que vulgui la gent, no està bé, i un urbanista hauria de poder prendre decisions contràries a la voluntat popular, en casos com aquest. Un cas contrari seria el pla Cerdà, en què l’urbanista va projectar un Eixample socialista -o igualitari- tenint els principals inversors en contra.

La mirada als pioners moderns de l’urbanisme que proposa l’assaig se centra en Haussmann a París, Olmsted a Nova York i Cerdà a Bar celona.

La genialitat del pla Cerdà va ser pensar en aquesta convivència de classes socials diferents i de ciutadans també d’orígens diversos en els mateixos blocs. Com a urbanista m’interessen les maneres d’obrir la ciutat físicament per aconseguir, en conseqüència, una obertura social. Filosòficament és una idea pròxima al concepte de cosmopolitisme d’Immanuel Kant.

El seu últim llibre comença i acaba amb Kant. En relació amb el cosmopolitisme vostè diu, seguint l’alemany, que hi ha una tendència humana a socialitzar-nos i, alhora, a aïllar-nos. I recorda aquelles paraules del geògraf Ash Amin: un cosmopolita és algú “indiferent a la diferència”.

El cosmopolitisme varia molt en funció de la ciutat que s’analitzi. Si ens fixem en com l’ensenyament britànic és indiferent a la diferència, Londres seria una ciutat força cosmopolita. Barcelona segurament també. Aquest tema té una dimensió pràctica que, per desgràcia, no vaig incloure al llibre i sobre la qual treballo ara: quan els historiadors es mirin la nostra època se sorprendran que donéssim tanta importància a la immigració, tenint en compte que el gran canvi és l’automatització del treball. Això comportarà que la taxa d’atur es dupliqui o tripliqui. Un repte de present i de futur de les ciutats és crear llocs de treball durant aquesta transformació. És un problema cosmopolita, que t’afectarà tant si parles català com si parles anglès o àrab.

El rebrot de l’extrema dreta també és un tema preocupant.

Sí, és un desafiament, no en tinc cap dubte, però té un punt trivial, perquè partits com Pegida o polítics com Viktor Orbán formen part del passat. El gran repte del futur serà entre els que treballen i els que no: l’atur rondarà entre un 25% i un 30%. I això tindrà repercussions molt negatives entre els joves. No estem preparats per afrontar-ne les conseqüències.

La desigualtat continuarà creixent

Sens dubte. Com a estudiós de les ciutats he de dir que la política econòmica i els canvis tecnològics em preocupen més que la llengua d’ús als carrers.

Un altre tema que li preocupa és la uniformitat: “El capitalisme global construeix la mateixa ciutat arreu”, va dir al festival Kosmopolis.

No hauria d’intervenir en la vostra vida política, però de l’alcaldessa de Barcelona admiro que no considera com a model per a la ciutat Airbnb ni altres formes d’allotjament que reben un suport incondicional a molts llocs del món. L’estandardització en la planificació urbana ve de lluny; es va expandir des d’Europa a partir del 1880 però fins al 1970 hi havia moltes variacions a l’hora de posar-la en pràctica. Això va canviar a partir de llavors: quan els principals inversors van començar a ser globals, les opcions es van enrigidir. Si ets un inversor xinès a Londres i no saps res de la ciutat, t’has de refiar d’aquests codis globals a l’hora de construir-hi.

Una afirmació que trobem al llibre és: “La ciutat intel·ligent que idiotitza té una dimensió ètica”.

Hi ha dos tipus de ciutat intel·ligent. Un és prescriptiu i diu als seus habitants com hi han de viure. L’altre és més associatiu: utilitza la tecnologia perquè els ciutadans puguin prendre més decisions. Només la ciutat intel·ligent prescriptiva t’idiotitza. Un lloc com Songdo, a Corea del Sud, està tan controlat que segurament acabarà desapareixent. Les ciutats creixen amb l’aparició d’oportunitats inesperades i de reptes de noves formes de vida. Com a exprofessor del MIT de Massachusetts seria absurd menystenir la tecnologia, però sí que en critico determinats usos.

Les indústries creatives (Google, Facebook...) també reben una clatellada a Construir i habitar .

Una indústria creativa de debò perd diners, explora dificultats i analitza contradiccions. La creació va d’això, no sobre productes que intentes vendre a la gent, que és el que fan la majoria d’aquestes indústries.

Cinc exemples de canvis urbanístics positius i negatius

Nova York

Per a Richard Sennett, un dels projectes recents que no té ni cap ni peus és el barri novaiorquès de Hudson Yards, encara en procés de construcció. Es tracta del projecte immobiliari privat més gran de la història dels Estats Units, amb un cost de 25.000 milions de dòlars. “És un desastre: aquest barri podria ser a qualsevol lloc del món -diu Sennett-. Ha estat finançat a través d’un pla de pensions canadenc”.

Nehru Place

Aquest espai situat a Delhi, a l’Índia, representa la “complexitat, ambigüitat i incertesa” que Sennett reclama per a les ciutats obertes. “És un mercat tecnològic informal on els venedors es barregen amb els emprenedors que busquen noves maneres de sobreviure a la ciutat”, diu.

Xangai

La transformació urbanística que ha viscut Xangai és descrita com una “destrucció creadora”. Es van arrasar barris sencers i es va substituir l’estructura de patis interiors on la vida veïnal era molt activa, els shikumen, per una versió modernitzada inerta i homologable a molts altres llocs.

Songdo

Un exemple de ciutat intel·ligent que “idiotitza els habitants” és Songdo, a Corea del Sud. “L’algoritme substitueix la capacitat de pensar”, diu l’assagista. Dona una aparent facilitat d’ús, però homogeneïtza l’experiència dels ciutadans i l’acaba empobrint.

Lió

“El projecte ForCity a Lió fa servir tecnologia per a ciutats intel·ligents amb la intenció d’ajudar grups d’habitants a prendre decisions urbanístiques proposant-los avaluar diverses alternatives en relació amb l’escolarització, els transports i l’habitatge”, comenta Sennett.