BarcelonaSergi Doria és un dels periodistes culturals més experimentats de l’escena barcelonina. Anys després de dirigir la Guía del ocio i d’haver escrit centenars d’articles per a El País, El Periódico, l’ Avui i l’ Abc -on encara col·labora- s’ha atrevit amb la ficció. “El meu debut com a novel·lista encara és recent -recorda, en relació a No digas que me conoces (Plaza & Janés, 2015)-, però fa temps que dono voltes a la Barcelona de la primera meitat del segle XX, sobretot a partir de la participació a l’Exposició Universal del 1929”. Va ser llavors quan la ciutat va superar per primera vegada el milió d’habitants. La voluntat cosmopolita és el títol de la tesi doctoral que Doria va llegir el 1999 a la Universitat Autònoma de Barcelona, poc abans de fer 40 anys. “Vaig consultar molts setmanaris gràfics de l’època, que van inspirar llibres com Imatges 1930. Barcelonins i moderns [La Campana, 2004]”.
El seu interès per la capital catalana també va donar lloc a un assaig escrit a quatre mans amb Sergio Vila-Sanjuán, Passejades per la Barcelona literària (2005), reeditat l’any passat per l’Ajuntament. Però Doria no en tenia prou amb els articles, la no-ficció i les classes de periodisme a la Universitat Ramon Llull. “Com que crec en la novel·la realista, per a No digas que me conoces vaig investigar la vida d’un estafador real que va inspirar Antonio Villamil”. Allà, aquell personatge coincidia amb un periodista, Alejandro Promio, que també apareix a la segona novel·la del periodista, La verdad no termina nunca (Destino, 2018). “El narrador, Alfredo, és un jove orfe de pare que comença a indagar sobre Promio i ben aviat trobarà vincles amb el seu propi passat familiar -avança-. És així com el lector viatja fins a l’Espanya dels anys 20, durant la dictadura de Primo de Rivera, però sobretot a la de la dècada següent”. És l’enigmàtic Teufel qui introduirà Promio “a la proposta de dos austríacs, Strauss i Perlovitz, que volien crear una ruleta educativa perquè s’aixequés la prohibició del joc”. El tàndem d’aquells especialistes en l’art de l’estafa va acabar inspirant una expressió que faria furor anys després, estraperlo.
Tot i que la novel·la comença en una Barcelona en expansió, a partir de l’esclat de la Guerra Civil mostra una ciutat més gòtica i sinistra. “Volia que hi apareguessin els centres de tortura comunistes, les txeques -diu-. Un dels personatges clau és Alfonso Laurencic, que va promoure les cel·les psicotècniques, inspirades en l’art abstracte de Kandinski”. Allà els presoners eren sotmesos a jocs de llum o eren forçats a jeure en bancs inclinats que els feien caure a terra. El terra, però, era ple de maons distribuïts de tal manera que no t’hi podies estirar.
La investigació d’Alfredo, feta a la dècada dels 50, serveix per recordar l’editorial Montaner y Simón, que l’autor homenatja a través d’un dels seus treballadors més il·lustres, l’escriptor Jesús Moncada. “Voldria que llibres com La verdad no termina nunca ajudessin a consolidar la nostra memòria sobre Barcelona -reclama-. Per desgràcia, la nostra ciutat cada vegada està més plena de franquícies”.
