Publicitat
Publicitat

Literatura

Eduardo Mendoza: “Sóc un autor que porta els tatuatges i el gamberrisme per dins”

L'escriptor publica ‘El secreto de la modelo extraviada’, el cinquè cas del seu detectiu anònim

Totes les meves novel·les estan fetes de fragments de memòria: així, tant el meu investigador com el policia, la model o la senyoreta Westinghouse són jo”, explica Eduardo Mendoza amb una mitja rialla i els ulls pràcticament tancats en un dels escenaris del seu últim llibre, la Pedrera. El seu investigador anònim, protagonista d’ El secreto de la modelo extraviada (Seix Barral) i de quatre novel·les més, passa bona part de la vida en un manicomi. El policia, l’inspector Flores, té una fixació psicòtica pel protagonista de la saga. I la senyoreta Westinghouse canvia la Guàrdia Civil pel transvestisme durant bona part de la novel·la, i encara patirà una altra transformació “feixistoide”. Així són els personatges que hereten característiques de Mendoza: “Sóc un autor que porta els tatuatges i el gamberrisme per dins”, afirma.

El secreto de la modelo extraviada és l’última mostra del seu humor encantador i esperpèntic, que reivindica una llengua genuïna, d’una altra època: “ Mami, ¿tú también conoces a este gusarapo?”, fa dir a una noia jove a la Barcelona actual, un dels dos plans temporals de la narració, que arrenca en el present per viatjar cap a la dècada dels 80, on l’investigador de Mendoza ha d’aclarir qui va liquidar una jove model que vivia al barri de Sant Gervasi. “Aquells anys podies caminar pels carrers sense que t’haguessis d’anar obrint camí entre turistes —diu el novel·lista—. Barcelona ha passat de ser la ciutat que creuaven els cotxes per anar cap a les platges del sud a ser un dels destins per excel·lència de tot el món”. Mendoza assegura que en la seva visió de la capital catalana no hi ha nostàlgia: “Tinc molts defectes, però aquest no. Els temps passats no són millors, en tot cas són pitjors perquè són irrecuperables. Amb l’edat m’he anat tornant el contrari de nostàlgic”.

Escriure sense nervis

El 2012, quan presentava l’anterior aventura de l’investigador, El enredo de la bolsa y la vida, Mendoza va admetre que els basars xinesos s’havien convertit en una de les seves obsessions. “Són el misteri més gran del nostre temps -deia-. Han vist que el que volíem era comprar barat, i ens han arruïnat”. El seu personatge és repartidor a domicili d’un restaurant xinès -“és l’únic del local que té papers, però els seus papers els té la policia”, recorda- i a partir de la topada amb una dona i el seu gos comença a reconstruir un cas que el va portar a viure estranyes aventures tres dècades enrere.

“Escric sense planificació. M’hi vaig posar fa un any, però hi he treballat amb interrupcions -diu l’autor, que va patir la mort de la seva companya, l'actriu Rosa Novell, el febrer passat i ha viscut a l’estranger els últims mesos-. No sóc un autor a qui li surtin les coses amb facilitat. Amb els anys m’he acostumat a no posar-me nerviós durant el procés d’escriptura”. El secreto de la modelo extraviada es llegeix amb la mateixa fluïdesa que es veuen les últimes pel·lícules de Woody Allen. El lector reconeix ràpidament el món de Mendoza i, li agradi més o menys, avança fins al final de la història gairebé sense voler. Durant el trajecte haurà rigut unes quantes vegades. “L’humor escrit ha de funcionar com una màquina molt exacta -explica-. No em diverteixo escrivint, sinó pensant les tonteries que escriuré. El meu humor està dirigit a gent amb sentit de l’humor molt divers. Fins i tot a gent que no en té. Tot i que aquests... potser ja no em llegeixen”.

Anar a remolc de la realitat

El nou llibre de Mendoza critica els pèrfids empresaris que es dediquen a desviar les seves fortunes a l’estranger, fa vinagre amb els canvis de nomenclatura d’alguns carrers i fins i tot ironitza sobre els canvis que ha viscut Barcelona. “ Siempre [hemos ido] para mejor, gracias a los alcaldes con que el cielo nos ha bendecido -diu l’investigador a la novel·la-. Por no hablar de la sociedad civil catalana, sin parangón en el mundo”.

Tot i que defuig amb elegància parlar del present, el novel·lista hi acaba fent menció: “No sé si tenim els governants que mereixem, però sí els delinqüents. Un dels factors que formen la ciutat és la corrupció, igual que el clima: hi ha dies que plou... i d’altres hi ha gent que va a la presó”. A finals de setembre, durant la participació en l’Hay Festival de Segovia, Mendoza va dir que havia votat en contra de la independència de Catalunya perquè “seria perjudicial i empobridora”. Així i tot, durant la presentació del llibre a la Pedrera va dir que “ els novel·listes van a remolc de la realitat” i que ell se sentia “incapaç d’imaginar una situació com aquesta” abans que es doni. De moment, els seus plans de futur no passen per escriure les seves memòries, com va avançar fa uns anys, i és possible que torni al gènere negre aviat. “Em semblava que a la trajectòria d’un escriptor hi ha tres etapes: la boxa, el tenis i el golf -admetia ahir-. Havent passat per les dues primeres creia que era el moment de jugar a golf, però quan vaig començar a pensar en les meves memòries vaig adonar-me que a la vida no m’ha passat res important”.

Els llibres que ens fan grans