La divertida confessió d'un nan 'stripper'
Barcelona"Fa un parell d’anys vaig començar a veure molts nans pels carrers de Buenos Aires i se’m va acudir un conte, El amor, on un home viu amb el seu fill nan i li fa creure que el monstre és ell i no el nen”, explica Federico Jeanmaire. La imaginació del novel·lista argentí no es va aturar i se li va acudir una altra idea. “Vaig pensar en dos nans que tenien la intenció de fundar un barri on només hi poguessin viure persones de la seva alçada -continua-. Des que era petit m’impressionava molt que la Blancaneu trobés la casa dels nans enmig del bosc i, com que ells no hi eren, es mengés tot el que arreplegava. Quan els nans tornaven de treballar la perdonaven, com si no hagués passat res. La Blancaneu sempre em va semblar un personatge ambivalent, i a Amores enanos volia mostrar-la així. Per extensió, no hi ha cap dels personatges del llibre que sigui molt bo o molt dolent”.
La Blancaneu de la novel·la -una noia alta i d’una gran bellesa- es dedica al periodisme i s’interessa pels dos protagonistes. Un d’ells és en Perico, que està molt ben dotat. L’altre, el narrador, es diu Milagro, i escriu els últims mesos de la seva vida tancat en una cel·la. “Com que no sap com abordar la seva confessió es dedica a començar la història una i altra vegada”, diu Jeanmaire. Amores enanos és una versió malèvola del conte dels germans Grimm, on la Blancaneu és un personatge secundari i el tàndem de protagonistes ha de buscar-se la vida després que tanqui el circ on treballaven. Es reciclen com a animadors de festes infantils, i en una d’aquestes celebracions un pare de família se’ls acosta i els proposa un nou negoci: fer de strippers. “Tinc un grup d’amics amb qui hem discutit molt sobre si els nans poden ser sexis o no, i ells diuen que les dones els troben divertits i prou -recorda-. Volia escriure sobre dos nans sexis disfressats de Batman i Robin”. Jeanmaire és un escriptor amb un sentit de l’humor peculiar: el seu llibre fa riure però explica situacions dramàtiques i fins i tot degradants. “M’agrada escriure novel·les que et congelin el somriure”, afirma. També treballa sense cap pla preconcebut: si sap el final, deixa córrer el llibre.
Amores enanos -finalista del premi Herralde-té 184 pàgines i arriba un any després de Tacos altos. “El 1990 vaig ser segon finalista amb Miguel, una biografia fictícia sobre Cervantes”. El Quixot és el llibre que l’ha impressionat més. “A l’Argentina tinc molts lectors -diu-. N’hi ha que m’estimen desesperadament i d’altres que m’odien”. Amb la seva última ficció passarà el mateix. “Escric perquè és el que més m’agrada en aquesta vida, i treballo en contra de la significació unívoca”, explica. Per aquest motiu la seva última novel·la es desdibuixa i es reorienta constantment amb esperit juganer. Entre els nans que funden el barri amb Perico i Milagro n’hi ha dos amb noms coneguts, Carlos Fuentes i Mario Vargas. “Era una referència divertida als autors del boom llatinoamericà, una manera de dir que fins i tot els grans referents arrosseguen algun tipus de nanisme”. Vargas es guanya la vida passejant pels carrers de Buenos Aires amb una disfressa de goma escuma fent publicitat d’un supermercat que ven els productes de més gran qualitat als preus més baixos. Aquest és l’humor que gasta Federico Jeanmaire.
Petits grans personatges literaris
Els hòbbits de Tolkien
En el territori de la novel·la fantàstica cal destacar els pacients i bonhomiosos hòbbits d’ El senyor dels anells de J.R.R. Tolkien. Un d’ells, Frodo Saquet, protagonitza la trilogia publicada entre el 1954 i el 1955.
L’Oskar de Günter Grass
A El timbal de llauna (1959), Oskar Matzerath decideix deixar de créixer quan té quatre anys. Es beneficia del seu aspecte infantil per estudiar l’ascens del nacionalsocialisme. Abans d’acabar en un manicomi forma part d’un circ de nans que amenitzen les tropes nazis.
El poeta de Quim Monzó
La novel·la curta Davant del rei de Suècia, inclosa a El millor dels mons (2001), explica com el gran poeta Amargós -que viu obsedit per guanyar el premi Nobel- ha d’adaptar-se per força a la discreta alçada dels veïns. L’escurçament el fa tocar de peus a terra i li permet ser feliç.
