Publicitat
Publicitat

EL CONTE DE JORDI NOPCA

Una lleona en un centre cívic

En Joan va sortir de casa a quarts de deu, amb prou temps per poder fer un entrepà abans de quedar amb en Marc i en Lluc. Després d’omplir la panxa a la terrassa d’un bar des d’on veia la temible Sagrada Família -com més la mirava, més convençut estava que era un edifici satànic- va caminar fins a la plaça Joanic. Va detectar la barba espessa d’en Lluc i s’hi va acostar:

-Hola, tio.

-Hola.

-Quina calor, eh?

-Pfff.

Van mantenir el diàleg minimalista fins que va arribar en Marc, que també portava barba -se l’havia retallat feia poc-. Es van saludar i de camí cap al Centre Cívic la Sedeta, on se celebrava el Festigàbal, es van posar al dia de les vacances. Van parlar dels llocs on havien anat de viatge. Van parlar de les seves exparelles. Van parlar, finalment, de les lectures que havien fet: a tots tres els havia abduït el poder de la literatura feia temps, i poc o molt també escrivien, amb l’esperança -secreta o no- que algun dia publicarien un llibre. A la plaça del centre cívic ja hi havia força gent i el primer dels grups que havien de tocar estava a punt d’acabar el concert.

-Tios, que això començava a les nou.

-Tant li fot. Anem a buscar birres?

-OK.

Els tres amics van marxar cap a la barra. En Joan no aconseguia que la cambrera li fes cas -potser perquè no portava barba- i va haver de rellevar-lo en Lluc, que se’n va sortir de seguida. Van prendre’s la primera cervesa allà mateix i van demanar una segona ronda mentre a l’escenari apareixia el segon grup de la nit: tocaven un hardcore tan influït pel so dels anys 90, brut i alhora melòdic, que van dedicar uns minuts a elogiar els grups que els havien marcat quan eren adolescents. Es van desplaçar cap a un racó de plaça on no hi havia gaire gent per poder continuar parlant amb tranquil·litat. Quan s’acabaven la ronda de cerveses, un dels tres anava a buscar més combustible. Van anar bevent i xerrant fins que el tercer i últim grup de la vetllada va començar a tocar. En Marc va exclamar que estava una mica pitof, i en Joan i en Lluc van somriure: de tant en tant també empraven vocabulari neonoucentista. Per això no va ser estrany que, dues cerveses més tard, en Joan posés els ulls en blanc i deixés anar un parell de frases fora de context:

-Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor.

-Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin -va afegir en Lluc.

I en Marc va tancar l’extravagant parèntesi amb sornegueria:

-És la veu d’un que crida en el desert.

Va aixecar el cul de cervesa que li quedava i va fer el gest de brindar amb els seus amics, però havien desviat la vista cap a una noia que passava i que portava un lleó tatuat en un braç. En Lluc va deixar anar una interjecció. A en Joan n’hi va caure una altra dels llavis i ella es va girar. No els havia pogut sentir perquè la música sonava a tot drap, però els va dedicar una mirada severa. Com que va veure que reien es va llançar al damunt del noi que tenia més a prop, en Joan, i li va clavar una queixalada a la panxa.

-Però què fas? -va cridar mentre queia a terra.

En Lluc i en Marc van intentar retenir-la, però ella es va esmunyir de les seves mans i se’n va anar corrents. Feia servir les quatre extremitats, com si fos un depredador.

-Ho heu vist? -va bramar en Lluc.

Al voltant dels tres amics començava a dibuixar-se un cercle de curiosos. En Marc va ajudar en Joan a treure’s la camisa. Tot i que la mossegada era petita, una rodera de sang la delimitava amb claredat.

-Quina merda. Quina merda -repetia ell.

Van anar fins a l’ambulància que hi havia en un racó de plaça perquè donessin un cop d’ull a la ferida. En Joan s’exclamava que li coïa molt mentre li curaven. Els altres explicaven la història als metges i rebien mirades de perplexitat. L’olor de cervesa els delatava: estaven borratxos, oi? Aquells tres, però, ja no tenien ganes de festa, i quan van sortir del vehicle sanitari en Joan els va dir que se n’anava cap a casa. Van insistir a acompanyar-lo. Ell no volia. El van ficar dins un taxi i li van donar diners. Durant el breu trajecte, el noi es tocava la panxa. També quan se’n va anar a dormir. Va agafar el son amb les mans al damunt de la ferida. I va somiar que la noia del tatuatge li entrava a l’habitació i li feia petons salvatges. De cop i volta, tots dos eren en un desert. En Joan cridava de plaer. Ella tenia les espatlles fortes, i del final de l’esquena li naixia una cua.