“La meva pàtria és un pis d’estudiants i una nevera compartida”
BarcelonaDesprés de Carrer dels oblidats (Empúries / Salamandra, 2013), novel·la que emmascarava, rere els codis del gènere negre, una esmolada crítica a la gentrificació barcelonina, Stefanie Kremser ha trobat la manera d’acabar un projecte que feia molts anys que arrossegava. “Vaig tenir la primera idea per a El dia que vaig aprendre a volar l’any 2000, i no la vaig publicar en alemany fins al 2014 -recorda-. És una novel·la important per a mi com a escriptora”. La modèstia li impedeix dir que el llibre és un pas endavant en la seva trajectòria, però molt probablement és així.
Publicada a Edicions de 1984,presenta la història més ambiciosa de Kremser. Ho és temàticament parlant, però també en l’aspecte cronològic. “El punt de partida és la Luiza, que ens explica la història de com va ser abandonada el dia del seu naixement per la seva mare i com, molts anys després, decideix anar a buscar-la”, resumeix. Quan diu abandonada, no pot evitar que se li aixequi una cella. La novel·la té un inici d’impacte: poc després de donar a llum, la mare llança la seva filla per la finestra del cinquè pis de l’hospital on està ingressada abans d’esfumar-se. Només un cop de sort fa que la nena sigui recollida del cel pel Fergus, un musculós jugador de rugbi de Greenwich acabat de traslladar a Munic. “La petita Luiza creix amb el pare en un pis compartit d’estudiants -diu-. Un dels temes del llibre són les migracions. Hi ha emigrants, immigrants, remigrants... I la història passa al llarg de més de 100 anys”.
L’autèntica llar és l’afecte
En el trajecte cap a la mare, els lectors trobaran que “un grup de pagesos bavaresos deixen el país l’any 1883 i se’n van a fer les Amèriques, però en comptes d’arribar als Estats Units acaben anant a parar a la vall brasilera de Hinterdingen”. Kremser ha imaginat el lloc, però parteix d’un fet real, la creació de la colònia austroalemanya de Pozuzo en plena selva peruana a mitjans del segle XIX. “Hi havia tirolesos, bavaresos, catòlics i evangèlics barrejats -explica-. Després de passar dos anys creuant els Andes, durant els quals se’ls va morir la meitat de l’expedició i part del bestiar, van arribar al lloc. I el més trist de tot és que allà es van barallar i van crear dos pobles: Pozuzo i Prússia”. L’autora hi va anar fa un temps. “Prússia és un lloc supernet, on hi ha l’Escola Alemanya -recorda-. Pozuzo, en canvi, és un caos molt alegre, on la població es va barrejar amb els indígenes i criolls. És curiós, però a Alemanya, la història no es coneix”.
Dos escenaris viscuts d’ El dia que vaig aprendre a volar són la ciutat de Munic i São Paulo. “La meva mare és alemanya, i el pare, bolivià -diu-. Vaig créixer al Brasil dels 7 als 20 anys, i després vaig viure a Munic. Visc a Barcelona des del 2002, però l’últim any el vaig passar a Nova York”. Quan a Kremser li demanen d’on és -parla amb fluïdesa alemany, portuguès, anglès, català i castellà- no sap què respondre. “La meva pàtria és un pis d’estudiants i una nevera compartida -bromeja-. El llibre parla de la importància que tenen les teves tradicions i arrels, que em sembla una cosa molt europea i espessa. L’afecte és l’autèntica llar de la Luiza. A casa, el pare, la mare i jo parlàvem una llengua i havíem crescut en països diferents. Tots tres hem aconseguit ser molt lliures. Vam créixer sense lligams ni obligacions”. Una de les preguntes clau del llibre és la següent: “Si no has arribat a conèixer un pare o una mare, pots alliberar-te de la seva herència en el teu caràcter o et determina igualment?”
