Un nen perseguint l’ombra d’Albert Camus

Sergi Portabella presenta ‘Jean-François i el sentit de la vida’

Jean-François i el sentit de la vida comença amb un malson: un nen de 13 anys s’ha suïcidat, i família i amics assisteixen, desolats, al seu funeral. Quan es lleva, el Francesc s’ha de posar l’uniforme per anar fins a l’escola barcelonina on estudia i és assetjat per un grup de nois que li fan la vida impossible. El protagonista del debut de Sergi Portabella és un noi introvertit que necessita un canvi vital, que li arriba quan un dia descobreix, amagat en un racó del lavabo, l’assaig El mite de Sísif, d’Albert Camus, i després d’una conversa capciosa amb el seu psicòleg decideix que vol anar fins a París per conèixer l’escriptor. El nen no ho sap, però Albert Camus fa 50 anys que és mort.

“El guió parteix del personatge del Francesc -avança Portabella, que després d’estudiar a l’ESCAC ha dirigit i escrit curtmetratges com Autoayuda (2006) i Rèquiem (2009) i ha escrit el guió d’alguns capítols de la sèrie Kubala, Moreno i Manchón (2012)-. Al nen li passa una mica el que em va passar a mi d’adolescent: el fascina l’existencialisme”. Interpretat amb encert pel jove Max Megías, que anteriorment havia tingut un petit paper a Tots volem el millor per a ella, de Mar Coll, el Francesc decideix transformar-se en el Jean-François el matí que, en comptes d’entrar a l’escola, agafa un tren regional fins a França, tot i que ha de baixar al poble empordanès de Sant Jordi Desvalls per no tenir problemes amb el revisor. Allà hi trobarà una adolescent, la Lluna (Claudia Vega), que s’oferirà a portar el Jean-François fins a París perquè vol fer una visita a un amic que viu en un poble francès.

“Tenia bastant clar que necessitava una història d’amor perquè el personatge sortís de si mateix”, comenta Portabella. La química entre la parella de joves protagonistes creix a mesura que avança la pel·lícula, i el rerafons filosòfic queda camuflat sota el de comèdia amable, agilitzada gràcies a la magnífica banda sonora de Gerard Pastor. Queden també en un segon pla el bullying que el nen pateix i la complicada relació amb la mare (Àgata Roca) i el psicòleg (Pau Durà). “Els punts foscos no són tractats ni de manera dramàtica ni tremendista -diu-. Més que parlar del suïcidi parlo de la fantasia de suïcidar-se. A El mite de Sísif Camus diu que tothom ha imaginat alguna vegada la seva pròpia mort i els efectes que provocaria en els altres”.

Trencar les expectatives

“Els llibres em van portar a fer-me moltes preguntes, però a diferència del Francesc jo no em vaig escapar de casa -admet el director-. A la pel·lícula, l’aventura interna acaba sent externa”. Entre els encerts de Jean-François i el sentit de la vida, que abans d’estrenar-se a Catalunya es va poder veure a l’abril al Festival de Cinema de Moscou, és la capacitat de Portabella de trencar les expectatives de l’espectador: no és únicament una road movie, ni una història d’amor, ni un drama familiar. Tot i el vincle inicial amb l’existencialisme, tampoc es converteix en un homenatge a la Nouvelle Vague. “Poc després de deixar de ser el Francesc, el Jean-François es converteix en una espècie de don Joan, un jove que busca en l’amor entretenir l’absència de sentit de la vida”, avança Portabella.

“Camus no s’imaginava un Sísif turmentat, sinó feliç, perquè considera que amb l’esforç diari, encara que sigui inútil, n’hi ha prou per arribar a la felicitat”, explica el director. Aquesta és una de les lliçons que el protagonista de la pel·lícula podria aprendre, si no fos per la trobada d’un altre llibre que potser li canviarà la vida, El castell, de Franz Kafka.

Etiquetes