Una novel·la èpica en una illa deserta

Quan s’ocupa d’una novel·la, d’un llibre de relats o d’un assaig, la correctora d’estil acostuma a estar molt atenta, però també d’un mal humor remarcable, verinós i devastador. Treballa unes dotze hores al dia. Viu sola. Havia tingut un gat: se li va morir i va ser un petit drama. Va voler que l’enterressin al jardí dels pares. Es va ocupar ella mateixa de la cerimònia, que va acabar amb uns versos críptics de John Ashbery pronunciats amb afectació. La correctora té debilitat pel poeta nord-americà, però mai no li ha tocat corregir-ne versos. És més: fa tants anys que ningú no tradueix cap llibre d’Ashbery al català que quan això va passar ella encara estudiava a la Facultat de Traducció i Interpretació.

Aquesta setmana li ha tocat corregir l’última novel·la d’un dels autors de les lletres catalanes que més ven. ¿És possible que una literatura tan petita com la nostra vulgui fabricar tanta porqueria? La correctora s’ha fet aquesta pregunta unes cinc mil cinc-centes vegades: se l’ha fet mentre treballa, quan prepara el dinar o el sopar -a l’hora d’esmorzar encara està en contacte amb el món impol·lut dels seus somnis- i també durant àpats amb els pocs companys de llicenciatura amb qui ha mantingut l’amistat. Ells són els únics que l’entenen. Si mai s’ha atrevit a interrogar-se davant els pares, mouen el cap a banda i banda i li diuen que sempre ha estat massa exigent.

-I un rave -replica ella-. Hi ha llibres que són una autèntica merda.

-No siguis tan malparlada, Èlia.

La correctora d’estil es diu Èlia. Amb un nom així tenia més probabilitats de dedicar-se a un ofici minoritari d’humanitats.

-No sóc malparlada. Dic les coses tal com són. Hi ha llibres que són una autèntica merda. Si els contineu llegint... -continua, assenyalant la biblioteca del costat de la taula del menjador- ...si els continueu llegint s’apoderaran de les vostres neurones i quan les vulgueu recuperar ja serà massa tard.

De petita, l’Èlia tenia ocurrències d’una gran originalitat. Els pares encara creuen que les seves amenaces són criaturades enginyoses. No li fan cap cas. ¿Quin mal els pot fer, llegir tots aquells autors tan planers i tan de la terra? Cap ni un, es diuen. Abans d’anar a dormir en devoren quatre pàgines i a la cinquena es queden fregits.

L’última novel·la que li ha tocat corregir és esparverant. Passa a la vall d’Àger, en ple segle XIII, i l’autor ha considerat que havia d’explicar la història en una llengua arcaica i, al mateix temps, oferir diàlegs en un català massa actual. El comte de la Gibrenella “s’adreça a una folla fembra” amb paraules poc pertinents: li diu “fulana” i “putarrot”. A l’Èlia li sembla una presa de pèl. També maleeix el corrector anterior perquè ha deixat passar alguns “tenir que” i tots els “currull”. En aquella novel·la, l’ambient és “currull d’alegria” i està “currull de vida”. La “folla fembra” deixa el comte de la Gibrenella “currull de satisfaccions”. ¿Que no ho saben, que aquella paraula només porta una erra? ¿Que no se n’adonen, que és una expressió extravagant i cacofònica? L’Èlia està tan mosca que està a punt de connectar-se a Facebook i fer un comentari sarcàstic que ridiculitzi l’èpica barata d’aquelles pàgines. L’editorial vol vendre aquella història com a “necessària” i “inoblidable”. No tenen vergonya. Gràcies al màrqueting i a quatre frases buides però efectives de l’autor, aquella infàmia es col·locarà ràpidament al capdamunt de les llistes dels més venuts. Amb una mica de mala sort, encara sortirà entre els millors llibres de l’any, simplement perquè l’autor feia sis anys que no publicava res i n’ha tret aquest “esforç titànic curull de talent”. L’Èlia imagina que la parauleta torna a posar-se de moda. Les discoteques són curulles d’adolescents. El Barça guanya un altre títol, confirmant una temporada curulla d’èxits. El món és curull d’atemptats. Si això passa, fugirà de Catalunya. Se n’anirà a viure al centre d’Europa, a passar fred, o es perdrà en una illa deserta, sense llibres per corregir ni connexió a internet. Un dia, el seu idil·li amb la natura es trencarà quan descobreixi, al fons de la maleta, la novel·la èpica. L’hi deu haver posat la mare, mentre mirava de trobar les vambes de trekking per afegir-les a l’equipatge.

-Té, perquè no t’avorreixis -sent que diu, en plena al·lucinació auditiva, a l’illa deserta.

Agafa la novel·la i la crema, full per full, en una petita foguera, amb una platja paradisíaca al davant.