“Tinc una opinió dolenta sobre l’ésser humà”
Barcelona“No tenia vocació d’escriptor. Si he acabat fent novel·les ha sigut per accident, com a conseqüència de les lectures que havia anat acumulant. Durant 21 anys, de fet, vaig ser un reporter feliç”. Arturo Pérez-Reverte (Cartagena, 1951) recordava així els seus inicis com a creador d’històries al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona poc després de rebre el cinquè premi Barcino, que es lliura cada any a l’inici del festival que la capital catalana dedica a la novel·la històrica i que aquest any programa catorze xerrades i taules rodones fins a l’11 de novembre.
L’autor de la sèrie de novel·les sobre el capità Alatriste va proposar un viatge fins als inicis de la seva vocació com a autor de novel·les històriques, que va començar molt abans dels seus anys com a periodista. “Vaig tenir la sort de créixer en una família amb dues biblioteques grans, la dels pares i la dels avis -va explicar-. Hi havia una reproducció del quadre La rendició de Breda, de Velázquez, que m’impressionava molt quan tenia quatre o cinc anys. Mirava mapes i llibres d’història de l’art molt abans d’aprendre a llegir”. Els primers passos en la lectura de Pérez-Reverte a finals de la dècada dels 50 no van ser amb textos contemporanis. “El que em va fascinar va ser la gran novel·la i el fulletó del segle XIX i principis del XX -va fer memòria-. Alexandre Dumas. Walter Scott. Victor Hugo. Charles Dickens. Una mica després vaig descobrir Benito Pérez Galdós i Ramón María del Valle-Inclán”. El futur escriptor va descobrir “gràcies a Dumas” que “el més important del quadre de Velázquez eren les llances del fons”, perquè “els que les aixecaven eren els que havien fet la feina més dura”. A la imatge, però, els soldats estaven en un segon pla: “Els tapaven els generals, els cavalls i la bandera”.
En paral·lel a la seva tasca com a reporter de guerra -primer per a publicacions com Pueblo i Defensa i més endavant per a TVE-, Pérez-Reverte va decidir que tenia ganes d’escriure una novel·la que parlés d’ell i la seva experiència vital. Se li va acudir El húsar, que seria publicada el 1986 per Alfaguara -com tota la seva obra-, una història ambientada durant la Guerra de la Independència Espanyola, en ple conflicte amb l’exèrcit napoleònic. “Encara que passi a principis del segle XIX ofereix la mirada d’un reporter de guerra -va dir-. Durant la meva experiència en territoris hostils me n’han passat de tots colors. Tinc una opinió dolenta sobre l’ésser humà. Per això en els meus llibres no em costa narrar la violència i la foscor. Em puc posar al lloc del que mata”.
Pérez-Reverte va continuar explorant episodis històrics en les novel·les següents. A El maestro de esgrima (1988) es va endinsar en el Madrid del 1868. A La sombra del águila (1993) va tornar als anys napoleònics. L’èxit massiu li va arribar amb El capitán Alatriste (1996), primera d’una sèrie de set novel·les -encara oberta- ambientada al segle XVII i amb personatges com Quevedo, el Conde Duque de Olivares i Diego Velázquez. “La visió de la història d’Arturo Pérez-Reverte és crítica, i vol ser equànime -va dir Sergio Vila-Sanjuán, un dels cinc membres del jurat del premi Barcino-. Un dels seus mèrits va ser tornar a parlar de grans episodis històrics en un moment en què aquest gènere, a Espanya, no tenia la vitalitat d’ara. Pérez-Reverte va apostar per la valentia i l’heroisme durant els anys de l’amnèsia, en què vivíem instal·lats en un present perpetu per oblidar el passat recent, i de forma molt especial la Guerra Civil”.
De la Constitució als espies
“Em sembla un error gravíssim mirar-se el passat amb els ulls del present -va afirmar Pérez-Reverte durant el seu discurs-. Si expliques les croades, la conquesta de Mèxic o la Guerra dels Segadors amb una mirada actual, condicionada pels drets humans, les ONG i el bon rotllo és impossible que vegis amb claredat el que passava abans”. L’escriptor va recordar que és imprescindible “no aplicar el filtre del bonisme i del que és políticament correcte”. Això és el que ha intentat en novel·les com El asedio (2010), ambientada a la ciutat de Cadis l’any 1811, mesos abans de la primera Constitució moderna del país. O a Falcó (2016), en què es posa a la pell d’un espia del servei d’intel·ligència franquista durant la Guerra Civil. “Al llarg dels segles canvien els mecanismes, la cultura i l’educació, però al final la història que expliquem sempre és la mateixa: som aquell home amagat en un cavall de fusta a punt de sortir a cremar Troia”, va dir als assistents a l’acte, bona part dels quals demanarien a l’escriptor que els signés algun dels seus llibres mentre les autoritats polítiques s’ho miraven. Presidia l’acte Jaume Collboni, segon tinent d’alcalde, i només hi havia dos regidors: Alberto Fernández Díaz, del PP, i Carina Mejías, de Ciutadans. El premi Barcino ha reconegut la trajectòria de Lindsey Davis, Simon Scarrow, Santiago Posteguillo, Christian Jacq i Arturo Pérez-Reverte. De moment el jurat no ha distingit cap autor català, ni en llengua catalana ni castellana.
