10/11/2015

“Els meus personatges viuen en un món sense Déu però tenen fe”

3 min
Carlos Zanón (Barcelona, 1966) va debutar en el gènere negre l’any 2008 amb Nadie ama a un hombre bueno i des de llavors ha publicat cinc llibres més.

BarcelonaHi ha una Barcelona discreta, feinera i conflictiva que s’està guanyant un espai destacat en la narrativa dels últims anys: ha passat amb el Sant Andreu skin que retrata Sergi Pons Codina a Mars del Carib (Edicions de 1984, 2014), l’extraradi apocalíptic on s’amaguen els joves resistents de Barcelona no existeix, de David Castillo (Empúries, 2014), i les atmosferes perilloses i esquitxades del present més negre -ambientat, sobretot, en carrers poc ventilats del Guinardó- de les novel·les de Carlos Zanón. Un any i mig després de Yo fui Johnny Thunders (RBA), l’escriptor i crític literari presenta Marley estaba muerto (RBA). “El projecte era fer un llibre de contes que passessin al voltant dels dies de Nadal, influït per Dickens, per Els morts de Joyce, el guió de Paul Auster de Smoke, Tom Waits i David Lynch -explica l’autor en una cafeteria del Passeig Maragall, escenari on alguns dels personatges que apareixen a la seva literatura podrien estar prenent un tallat o un croissant de xocolata-. Volia escriure sobre el mateix món i que tot el recull transmetés una coherència intangible”.

Zanón aconsegueix l’objectiu que es marca. Des del primer relat, on ens presenta un músic que delira gairebé líricament, convida el lector a arrossegar-se pels mateixos escenaris poc lluminosos on els seus personatges viuen (fa l’efecte que hi estiguin encadenats). Pot ser la pizzeria Lord Byron, on apareix un marit maltractador, la cuina d’una casa on un exmarit ha tornat decidit a liquidar el gos, el fill, la dona i la sogra, creient que així solucionarà els problemes, o el solar on viu un jardiner que visiten una nena i el seu oncle pertorbat, que sempre va vestit de Pare Noël. “El que em sembla divertit de la literatura és que sempre hi acaba entrant tot. És un calidoscopi i depèn de com el miris canvia, però la gràcia no és parlar del que em passa a mi, sinó explicar una història -reconeix-. Tret de No llames a casa, on l’argument era més potent, sé que el meu fort són els personatges i els ambients. Vull diàlegs que semblin naturals i situacions que es puguin donar a la vida real”.

Homes foscos buscant el perdó

A Zanón li han demanat sovint per què es fixa en personatges tan sòrdids, ho faci o no amb sentit de l’humor. “Hi ha persones que es construeixen cap a dins o cap a fora -comença-. Jo sóc dels que per fora funciono amb normalitat, però per dins no sé què vull, de vegades no sóc feliç o sóc l’home més gelós del món. A les meves novel·les els personatges tenen molt clar què volen i, en canvi, no tenen vides ordenades”.

Un advocat d’ofici que torna del jutjat pot acabar desviant-se de la ruta i, després de conèixer una dona, acabar a casa seva per formar part d’un bukkake nadalenc. “En Charly fa por no perquè sigui un psychokiller, sinó pels punts foscos del seu comportament -diu-. Reconeix que fa trucades anònimes a les víctimes de violència de gènere i també que un dia pixa a la pica. En aquesta història, el personatge es pregunta si el perdó és possible. Hi ha moments en què tot i que continuï perseguint la dona que acaba de conèixer voldria estar a casa tranquil. És la meva petita Odissea homèrica, on en Charly té la seva Penèlope però necessita sortir a caçar”. Als llibres de Zanón no hi abunden els crims, però són classificats com a gènere negre perquè en qualsevol moment els protagonistes poden perdre els papers. “Els meus personatges viuen en un món sense Déu però amb fe -diu-. Han de ser el seu propi Déu i jutge. En un món on has de ser guapo, tenir diners i sentir-te bé hi ha molta gent que ha perdut el tren. Els personatges busquen una última oportunitat per redimir-se”. A l’escriptor barceloní li importa ben poc la trama criminal: “No hi ha investigació, m’és igual qui és el culpable, no hi ha actes de venjança, i quan els personatges es droguen, s’ho paguen ells. Si als meus llibres hi ha violència, és més emocional que física”.

Al llarg d’una trajectòria de gairebé tres dècades, Carlos Zanón també ha publicat poesia i assajos de música. “Des del 1990 escric novel·les, però no vaig publicar-ne cap fins al 2008, amb Nadie ama a un hombre bueno ”, diu. En menys d’una dècada s’ha consolidat com un dels noms de referència del gènere negre, i aquest estiu va guanyar el premi Dashiell Hammett de Gijón. “Ara he d’anar amb compte, perquè si escric una altra novel·la de drogues i rock puc acabar sonant tòpic -es planteja-. Per això Francisco Casavella, un autor que admiro molt, es va reinventar al final amb Lo que sé de los vampiros ”.

stats