“Quan era petit menjava i no em pegaven: amb això en tenia prou”

Joan Margarit publica el llibre de memòries ‘Per tenir una casa cal guanyar la guerra’

Encara no fa un any Joan Margarit va publicar el seu últim recull de poemes, Un hivern fascinant (Proa), que potser va passar més desapercebut que de costum a causa de la complexa situació política i social de la tardor passada. L’autor, que va fer 80 anys al maig, dona a conèixer una nova faceta en la seva obra, la de narrador: encara que havia publicat les proses de Noves cartes a un jove poeta el 2009, no s’havia atrevit mai amb un llibre de memòries, com ha fet ara amb Per tenir una casa cal guanyar la guerra (Proa, 2018).

“M’ha portat quatre anys de feina perquè està escrit al ritme dels poemes -explica, assegut en una butaca fastuosa a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès-. Volia saber per què soc algú que ha acabat fent més de 700 poemes i per què he fet aquests poemes i no uns altres”. Margarit ha decidit posar un subtítol al llibre, “infància, adolescència, primera joventut”, que podria fer pensar en una continuació. “Les meves memòries acaben aquí perquè escriure sobre la maduresa no em dirà res de nou sobre els llocs d’on surt la meva poesia -afegeix-. La infància és l’etapa vital on es fa l’escriptor, l’argila tova que ja buscava Rilke. Més endavant hi ha un atzar que va torçant o acolorint una cosa que ja estava feta”.

Una infantesa nòmada

Després de dedicar un capítol a la família materna -venien de la Cala, rebatejada “per motius turístics” com l’Ametlla de Mar- i un altre als ancestres paterns -a Sanaüja i al Vallès- l’escriptor comença el seu periple vital, i en un estil àgil i saborós, esquitxat d’imatges potents i algun comentari presentista, repassa els 22 primers anys de la seva vida. Després d’una temporada al petit poble de la Segarra on va néixer, Sanaüja, Margarit es va traslladar a Barcelona amb els pares, i d’allà va anar canviant de casa cada un o dos anys fins al dia que va agafar el primer avió amb destí a Tenerife. “Quan era petit menjava i no em pegaven: amb això en tenia prou -explica-. No hi havia referents al meu voltant que em mostressin que els altres vivien millor. Ens movíem d’un lloc a l’altre i no tenia temps de fer amics. La descoberta de la felicitat en la soledat ve d’allà”.

Per a Margarit, aquestes memòries s’han de tenir a prop de la seva poesia completa perquè hi ha escenes que hi estan directament relacionades. La por de la mare a donar a llum en plena Guerra Civil, que ella mateixa confessaria en uns dietaris, és també l’origen de Cantar aquella ira maleïda, inclòs a Es perd el senyal (2015), quan recorda que ell va recollir “l’angoixa de la mare”, que es traduïa en una por enorme al país. “El fet de formar part dels perdedors em va marcar -admet-. Una de les fotos que he tingut presents a l’hora d’escriure el llibre va ser feta al passatge Sant Felip de Sant Gervasi. Se’ns veu a tots molt seriosos. És una foto que no va ser feta per plaer, sinó per enviar a algú que no hi era, l’oncle Lluís, germà del pare: havia lluitat a la Batalla de l’Ebre i més tard, quan treballava de mecànic a La Maquinista, hi penjaria una bandera catalana”. L’oncle surt en un dels poemes d’ Estació de França (1999), titulat Oncle Lluís, on explica que “l’heroisme” va quedar “colgat al fang de l’Ebre”. Vençut, en Lluís va acabar sent desterrat a Bilbao “sense equipatge i les butxaques buides”, i allà buscaria “els carrers de meuques” fins que en trobaria una: “I jo estic orgullós de tornar a escriure, / com als bons dies de la poesia, / un poema que parla d’una puta / que per amor se salva i salva un home”. El nou llibre de Margarit és ple d’històries com aquesta, explicades amb la força habitual en els seus versos, que continuaran “fluint” des de “l’interior del propi jo” de l’autor: “El més impressionant és que paraules tan íntimes puguin fer vibrar algú que es troba a 3.000 km de distància”.