Colòmbia: elogi del diàleg

Qui ha 'guanyat' en el referèndum de Colòmbia? El 62% que es va abstenir. I això es pot llegir de diverses maneres

En una època en què es filmen, publiquen i retuitegen en directe els desacords, els monòlegs, les paraules i els gestos contra d’altres, les discussions estèrils, els xocs d’ego, els conflictes violents, les manques de respecte, els orgulls ferits, les absències d’escolta, els atacs frontals o amagats contra els que es consideren enemics o adversaris, les guerres... ha de commoure les nostres consciències el procés de diàleg de l’Havana i l’acord de pau assolit a Colòmbia. La setmana passada els representants del govern de Colòmbia i de les FARC van signar solemnement a Cartagena de Indias aquest acord, davant de 250 víctimes de diverses localitats colombianes i 2.500 convidats nacionals i internacionals, incloent-hi diversos presidents i el mateix secretari general de l’ONU. Aquest procés, que no inclou altres actors violents com l’ELN, ha estat condicionat pels postulats de la justícia transicional i els eixos de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició; també, i de forma significativa, pel Tribunal Penal Internacional (TPI), de la qual Colòmbia és part i en la qual l’Oficina del Fiscal tenia obertes diligències preliminars des de l’any 2004. Amb aquesta culminació d’un procés formal i complex de diàleg de més de quatre anys d’evolució es vol superar 52 anys de conflicte violent, amb violacions sistemàtiques de drets humans -dutes a terme per múltiples actors guerrillers, paramilitars i governamentals-, més de sis milions de víctimes, milers de desapareguts, ferits, exiliats a nombrosos països -fins i tot al nostre- i innombrables famílies afectades.

L’acord sorgit del diàleg no és perfecte, la seva implementació representa un gran repte individual i col·lectiu -i el resultat del referèndum no hi ajuda

Tot i que no era obligatori, l’acord s’ha volgut sotmetre a referèndum. La participació ha sigut inferior al 37,4% i els vots de diferència a favor del no han sigut 60.000 sobre un cens de 35 milions de ciutadans convocats. Qui ha guanyat? Doncs el 62% que es va abstenir. I això es pot llegir de diverses maneres, com sempre: o a aquests milions de colombians els importa un rave el seu país, o bé consideren que és una decisió política transcendent que correspon al govern, que és l’encarregat de prendre decisions polítiques. Sigui com sigui, els signataris d’aquest acord diuen que el respectaran i l’implementaran. I els ciutadans tindran noves ocasions per referendar políticament els signants o retirar-los la confiança. El diàleg em sembla que no s’aturarà.

Això no és conseqüència, només, de l’habilitat i capacitat de dos equips negociadors que han donat la vida (en positiu!), amb discreció, darrere dels visibles José Manuel Santos, Rodrigo Londoño, Huberto de la Calle i Henry Acosta -el mediador-, ni tan sols només de la feina de molta gent durant els darrers quatre anys (ja fa temps que els centres nacionals i locals de memòria i les víctimes i famílies treballaven per posar sobre la taula els fets destructius viscuts, per transcendir-los). A Colòmbia enemics declarats, adversaris que buscaven literalment la desaparició de l’altre, han sigut capaços de seure en una taula i parlar. Han pogut i volgut crear les condicions de temps i espai per fer-ho, tot i la continuació de les hostilitats i la violència. S’han sabut acompanyar de facilitadors externs i interns del diàleg, d’assessors i experts en diverses àrees que es consideraven intractables. Han tingut el coratge de posar en el centre i escoltar atentament desenes de víctimes de diferents episodis i actors del conflicte violent, i ho han fet de forma pionera: convidant-los al bell mig de les converses de pau. Els que participaven en aquest procés de diàleg expliquen fins a quin punt va transformar-lo el fet de sentir presencialment els afectats directes de la violència. Fins ara en aquest tipus de processos no s’escoltava mai les víctimes, o es feia un cop conclòs l’acord de pau, en posteriors comissions de veritat o audiències públiques.

És cert, l’acord sorgit del diàleg no és perfecte, i la seva implementació representa un gran repte individual i col·lectiu, com reconeixen els mateixos protagonistes -i el resultat del referèndum no hi ajuda-. Hi ha coses que consideren incompletes, amb concessions doloroses; hi ha aspectes de l’acord que no els convencen i fins i tot els incomoden i desagraden. Durant el diàleg s’han produït moments de tota mena, fins i tot de desil·lusió, de frustració, de desànim, però la seva determinació i resiliència ha possibilitat superar tot això i arribar al que consideren el millor acord possible.

Davant de tantes situacions que semblen intractables o bloquejades sense remei, ja sigui en famílies, feines, partits polítics, governs o Parlaments, tant de bo tinguem la humilitat i el coratge d’emmirallar-nos en veritables diàlegs productius, d’aquí i d’allà.