Des de la llibertat (2)

Són les 10 del matí d’un dia qualsevol, com de fet ho són tots els dies a Soto del Real. Acabo de fer la volta 40 a un pati interior -com ho són tots els patis a les presons-. Una rutina diària que m’ajuda a mantenir fortes les cames i sobretot el cap. Uns sis quilòmetres que després d’esmorzar faig a pas rapidet malgrat que no se m’escapa cap tren. Aquí els trens d’arribada i sortida els determina un jutge, i no té cap sentit córrer més o menys per atrapar-ne un.

La decisió del nostre empresonament ha obert molts debats sobre la relació entre la justícia i el poder polític a l’estat espanyol. A aquestes altures el debat sobre la politització de la justícia m’interessa ben poc. No perquè no tingui la meva opinió, sinó perquè crec que la majoria tenim una opinió definida i difícilment canviarem la nostra amb opinions i arguments ja escoltats.

No parlaré, doncs, de la justícia en general. En el moment polític i històric que vivim, farem bé tots plegats de deixar les generalitzacions i aterrar a coses, fets, situacions i propostes concretes. La factualitat -que algunes persones tant defensen i de la qual tant ens hem allunyat els que participem en el debat públic, ja siguem activistes, polítics o periodistes- ens pot ajudar, qui sap, a debatre i reforçar punts d’acord i, en el pitjor dels casos, a acotar desencontres.

No es tracta d’abandonar el debat de les idees; es tracta de donar protagonisme a fets concrets per sustentar idees i arguments i arribar així a propostes el màxim de definides. Potser així bastirem un nou espai on el diàleg serà possible.

Un fet inqüestionable és que poques persones com la jutge Lamela han utilitzat el seu poder per influenciar i condicionar de manera tan intensa la vida política a Catalunya i Espanya. Una persona en la seva condició i posició segur que ha de ponderar totes les possibles opcions que pot prendre també valorant conseqüències tant personals com col·lectives que es poden desprendre de la seva decisió. I el més rellevant és que va optar per la mesura més dràstica -com és la presó incondicional-, i a més en un procediment en què les garanties processals exigibles d’acord amb la mateixa legislació espanyola no han estat evidents, més aviat el contrari.

Un segon fet bastant evident és la rapidesa de la seva decisió. En el cas d’en Jordi Cuixart i meu, va trigar poc més d’una hora a comunicar-nos la interlocutòria de presó incondicional, i en el cas del vicepresident Junqueras, les conselleres Bassa i Borràs i els consellers Turull, Mundó, Forn, Romeva i Rull, poc més de dues hores, potser amb una aturada ràpida per fer un mos inclosa.

Certament, el temps no ho és tot, però és un factor que ens pot donar pistes sobre si la jutge Lamela venia amb dubtes i amb ponderacions pendents davant la decisió que havia de prendre, o bé venia ja molt determinada i amb poca o nul·la predisposició a modificar la seva opinió sobre la decisió que havia de prendre en funció del que les defenses i els mateixos acusats expliquessin.

No sabem si la decisió va ser molt o poc meditada, però en tot cas sí que sembla evident que la meditació i ponderació de les mesures possibles que havia de prendre, si va existir, es va produir prèviament al dia que ens va decretar presó incondicional.

Un tercer fet indiscutible és que en el cas d’en Cuixart i meu la fiscalia no va sol·licitar presó incondicional fins després de la nostra declaració. Per tant, i com que no podem creure que la jutge sabés abans que la defensa i nosaltres mateixos la intenció de la fiscalia -seria processalment escandalós-, guanya pes la hipòtesi que la decisió de decretar presó incondicional va ser assumida sense dedicar un mínim de temps per ponderar altres mesures alternatives.

I ara arribem a un quart i darrer fet igualment indiscutible. Tan clar ho tenia la jutge Lamela que en el nostre cas va dictar interlocutòria de presó davant tres supòsits de risc: fugida, destrucció de proves i reiteració del suposat delicte. Tan clar ho tenia la jutge que va justificar la mesura més extrema, com és la presó incondicional, per dos supòsits de risc que el tinent fiscal de l’Audiència Nacional ni tan sols havia sol·licitat.

Crida l’atenció que la jutge prengui decisions extremes en supòsits de risc que la fiscalia no ha demanat i dels quals jo no m’he pogut defensar. Creia que els anys en què el jutge prenia decisions basant-se en criteris que la fiscalia o les acusacions particulars o defenses no havien plantejat ja havien quedat superats.

Com he dit al començament, no m’interessa discutir en abstracte sobre si la justícia està polititzada ni tampoc sobre si la justícia és justa. Vull saber, simplement, quant s’ajusten a dret les mesures extremes de la jutge Lamela.

Etiquetes