24/01/2016

Alves i el Butano

2 min

Ho recorda el periodista valencià Vicente Ferrer en la treballada i coral biografia sobre José María García que acaba de veure la llum. L’any 1990, quan el Butanito va ser condemnat a presó per desacatament al llavors president de la Federació Espanyola de Futbol José Luis Roca, la sentència judicial reconeixia l’absoluta veracitat d’una informació emesa per García segons la qual Roca havia cobrat del Parlament de l’Aragó unes 600.000 pessetes de l’època en concepte d’unes despeses de quilometratge no justificades. El que no acceptava el magistrat era l’ús d’expressions com “Pedrusquito Catarata” o “ vil vasallo de Pablo Porta ”, ja que les jutjava ofensives i insultants. Quan, setmanes enrere, Dani Alves va utilitzar el terme basura per referir-se de forma general al periodisme esportiu, el brasiler va ofendre de forma clara molts honestos integrants del gremi en un gest sobrer. Però, al mateix temps, va incitar a reflexionar sobre el malmès estat actual de la professió.

S’equivoca qui cregui, dins o fora de l’ofici, que els periodistes que s’ocupen de l’esport han de fer referència, únicament, al desenvolupament estricte de les competicions, als resultats, als aspectes tàctics o a les significacions històriques. És plaent veure, escoltar o llegir sobre aquestes qüestions essencials, i hi ha informadors i mitjans especialment reeixits en la seva presentació. Ocorre, però, que hi ha esportistes professionals que violen codis de conducta, escrits o no, amb afectació al seu rendiment, i que hi ha entitats que han realitzat operacions d’ètica dubtosa en la compra i venda de jugadors beneficiant interessos molt concrets, i que alguns clubs han gaudit d’un tracte institucional preferencial que ha pogut conculcar l’interès públic. I, justament perquè és d’interès públic, i perquè en aquestes situacions es juga amb diners de tots, si Alves o qui sigui creu que la denúncia de males praxis o irregularitats sobra en el periodisme esportiu, ja s’hi pot posar fulles: els periodistes esportius també hi som per a això, si bé qui escriu no és bon exemple del que en l’argot anomenem aixecar telèfons. En va ser García el millor exemple, amb els defectes que enumera Ferrer, que no és cap hagiògraf.

Ara bé, si Alves o el sursuncorda pensa que el que sobra és la declaració i contradeclaració, l’exhibició repetida de les arcades de Messi i les frustracions egoistes de CR7, les rodes de premsa dirigides cap al titular i no cap a l’argumentació, l’omplir tertúlies a base de gestos i espurnes, l’anècdota, el circ i el hi, hi, ha, ha, potser ens toca alçar el braç com el basquetbolista a qui marquen personal i posar fil a l’agulla per sargir un prestigi esparracat.

stats