Encapçalar un text periodístic esmentant que un equip de futbol femení català es troba entre els vuit millors del continent era una cosa inabastable cinc anys enrere. Gràcies al treball sobre la gespa i a un sorteig benèvol, però, el Barça s’ha guanyat el dret de fer servir la suada expressió fet històric, sempre dins del marc esportiu, en enfrontar-se amb el Wolfsburg als quarts de final de la Champions.
El que van conèixer directius, jugadores i tècnics a la ciutat més rica d’Alemanya, amb tot, va evidenciar que aquesta excepcionalitat de la trajectòria blaugrana també és la manifestació sorda de mals que ja són endèmics. Mentre que les alemanyes s’entrenen en doble sessió, més física als matins i més tècnica a les tardes, les del Barça es reuneixen tot just quatre cops per setmana. Al vell estadi Am Elsterweg, això es va traduir en una clara superioritat saxona. Algunes jugadores del Barça van tenir la sensació que les samarretes del vigent campió europeu es multiplicaven a la gespa.
La comparació esdevé més colpidora si tenim en compte que el Barcelona ha guanyat la Primera Divisió femenina els dos darrers anys i que presenta un dels pressupostos més alts de la competició: “semblant al d’un Segona B”, segons algunes fonts, 800.000 euros, segons un informe publicat al diari Gol fa uns mesos. Amb aquesta quantitat, el club no pot competir amb altres clubs del continent per contractar futbolistes de primer nivell i, fins i tot, no pot impedir que marxi algun dels seus actius, com l’egarenca Vicky Losada, que des de fa quinze dies és jugadora del Western New York Flash, l’equip on milita Adriana Martín però també Abby Wambach, millor jugadora del món el 2012. Les perspectives competitives i fins i tot acadèmiques tampoc ajuden el Barça, que, això sí, té recursos per reclutar jugadores d’altres equips catalans i espanyols.
Pol d’atracció
Mentre el Barça s’ha marcat i ha complert l’objectiu de vèncer les competicions locals i intentar adquirir experiència continental, el club s’ha convertit en pol d’atracció per a futbolistes de totes les categories. I més si el pressupost blaugrana permet pagar a les jugadores del primer equip.
Ara bé, atès que la Federació Espanyola tipifica com a estrictament amateur el futbol femení i, per tant, no accepta fitxes professionals, oficialment les esportistes són treballadores del club que hi juguen a futbol com a aficionades. Aquest escenari causa, com en altres esports, reticències d’altres equips, que cuiden la base amb constància i humilitat mentre el Barça fitxa, però no promociona. Al club blaugrana desvien la crítica cap a la mateixa Federació Espanyola, que no ha adaptat el calendari de la Lliga per a l’eliminatòria contra el Wolfsburg i que, amb la convocatòria per al Mundial sub-17 que s’està jugant a Costa Rica, ha dificultat l’entrada de cinc jugadores a la dinàmica del primer equip.
El joc dels extrems
A l’altre extrem hi ha el Llevant Les Planes, un equip de barri de Sant Joan Despí que lluita per mantenir l’equip femení a la màxima categoria estatal amb el pressupost més baix de la Lliga. Les jugadores no cobren, i la majoria de viatges es realitzen en autocar gràcies al patrocini d’una empresa del ram. Quan l’avió es fa inevitable, el club fa mans i mànigues per evitar la nit d’hotel i així racionalitzar al màxim la despesa. En un torneig de setze equips (a Alemanya en són dotze), on cohabiten estructures molt diferents, l’Espanyol i el Sant Gabriel transiten en una fràgil classe mitjana.
L’equip femení periquito, campió de Lliga el 2006, ha patit tres escapçades de pressupost consecutives, si bé, tot i tenir un planter de prestigi, continua efectuant incorporacions foranes que no han frenat la davallada esportiva. I el Sangra viu en el compte enrere cap al moment en què Joan Llandrich, l’home que n’ha sostingut l’estructura durant els darrers quinze anys, porti a la pràctica el que va admetre, fa un any, parlant amb a El Periódico de Catalunya : “Cada cop sento més que el futbol femení és una batalla perduda”.
