Bob abans de Pep
Per vuitena temporada consecutiva, la lliga més ambiciosa del món té un tècnic català, fet del qual no poden presumir Itàlia o Alemanya. El pioner, el juny del 2009, no va ser presentat dalt d’un escenari amb milers de fans esperant-lo, ni el seguia cap mitjà vingut des de Catalunya ni cap periodista expatriat. Tampoc va marxar del club on havia entrenat els dos anys i mig anteriors amb l’agraïment pel llegat deixat, sinó que el van titllar de Judes i li van buidar galledes de rancúnia. De fet, un dels pocs trets en comú entre Robert Martínez i Pep Guardiola és la seva reivindicació de les idees de Cruyff.
En els tres equips als quals va dirigir (Swansea, Wigan i Everton), Martínez va treure molt profit de l’aplicació d’un canvi de paradigma i del factor sorpresa que comporta, especialment en la primera campanya. Els principis del balaguerí són prou sabuts aquí: 4-3-3, el “ ritmo de balón ” cruyffià, ser protagonista tenint l’esfèrica, sortir jugant des del darrere. Uns mesos després que aterrés a Goodison Park, els jugadors parlaven de novetats i aire fresc. El cinquè lloc final dels toffees era un bon aval, però en els dos anys posteriors el crèdit es va esgotar. Mals resultats a part, l’Everton ha estat un dels equips que més passades ha completat, que més ocasions ha creat i que més rematades ha enviat als pals: però també un dels que ha perdut més pilotes compromeses en defensa i que ha deixat escapar més punts havent-se avançat. Analistes i aficionats han retret al balaguerí una excessiva rigidesa en l’aplicació de les seves idees. “No som un equip que es limiti a ser sòlid al darrere, que deixi la porta a zero i esperi la seva oportunitat per marcar -va explicar Martínez al Daily Mail -. La tendència d’avui és construir equips molt organitzats i que sorprenguin al contraatac. És la manera més fàcil i econòmica de jugar: no prens mal. Però jo vull controlar el joc”.
Això connecta, a primera vista, amb el manual de Guardiola, però tant el de Santpedor com el seu cos tècnic han atribuït part del seu èxit a la versatilitat tàctica i a la capacitat d’adaptació als rivals, amb diversos canvis dins d’un mateix partit. Martínez sempre ha defensat tenir present l’arquetipus de joc britànic a l’hora d’encaixar-hi el seu llibret, a risc de no calibrar amb prou precisió la mesura de cada ingredient. Segur que hi ha qui en dubta, però Robert té set anys de bagatge a la Premier, una Copa i prou coneixement per facilitar l’aterratge de qualsevol nouvingut: també el de Guardiola.
