El Brexit de les banquetes

L’erràtica trajectòria de l’Everton aquesta temporada ha ofert un altre cop d’efecte quan els toffees han anunciat el seu tercer entrenador de la campanya: Sam Allardyce. El club que als anys vint del segle passat va ser batejat com The School of Science pel seu estil, segons la història oficial del club, “metòdic i racional”; el que va apostar per l’estil combinatiu europeu, passat per un minúscul sedàs britànic, de Robert Martínez i de Ronald Koeman, ha contractat ara l’epítom del torticoli futbolístic, l’estratègia i el kick and rush. Allardyce, de 63 anys, fill d’escocesos emigrats a una ciutat industrial de la rodalia de Birmingham, rebat aquesta reputació assegurant que és un defensor a ultrança de l’aplicació de l’estadística i la tecnologia a la direcció d’equips. Però fa unes setmanes afirmava a la web d’una casa d’apostes que el problema de l’Everton era la falta de confiança dels jugadors. “El primer que ha de fer qui s’assegui a la banqueta és reinstaurar aquesta confiança i donar moral als futbolistes”, va reblar. Una aproximació old school poc benvinguda a Goodison Park, i més quan Allardyce pretén reclutar com a ajudant Sammy Lee, llegenda del Liverpool.

Tres dels quatre equips de la Premier que ja han canviat de mànager han contractat un entrenador britànic com a relleu. L’excepció ha sigut el Leicester City, que va substituir Craig Shakespeare per Claude Puel. El Crystal Palace va fulminar Frank de Boer, incapaç de sumar un punt en els quatre primers partits, i va fitxar Roy Hodgson. Quan el West Ham va acomiadar Slaven Bilic, que només havia sumat dos triomfs en onze partits, va rescatar David Moyes. I el West Bromwich Albion ha fet fora Tony Pulis i ha incorporat Alan Pardew. Aquesta última permuta indica que el canvi a la banqueta no sempre comporta un retrocés: Pardew utilitza un 4-2-3-1 amb laterals ofensius, extrems que juguen per dins i equilibri de qualitats en totes les línies. Sí que és més habitual, però, la tendència anglesa de voler corregir amb entrenadors autòctons els mals causats per tècnics continentals. En pot donar fe, precisament, Sammy Lee, que ha assistit recentment Koeman i De Boer, i que durant dos anys va ser el segon de Rafael Benítez al Liverpool. Lee va viure com l’espanyol, tot i guanyar la Champions en la seva primera temporada, sempre va treballar sota l’ull crític d’una vella guàrdia poc disposada a la possibilitat que gent de fora intentés transformar una manera molt arrelada d’entendre el joc, una idea més pròxima a la de Hodgson i Dalglish, els seus successors. Era la mateixa reticència amb què convivia Pep Segura, a qui ara s’acusa, poc fonamentadament, de voler importar un estil Premier al Barça: ell, que a Merseyside va aprendre que no és bona idea aterrar a un lloc volent convèncer que el que s’hi practica no és correcte.

Etiquetes