17/04/2016

Camins

2 min

No hi ha una única manera d’assolir un objectiu. En conseqüència, no hi ha una única manera de guanyar un partit de futbol. En les categories semiprofessionals o amateurs, es compten per centenars els duels entre equips de vila mitjana, amb un potencial econòmic superior al de la resta de rivals pel suport d’institucions, empreses o particulars locals, i humils conjunts de barri o de perifèria que s’acaben enduent els punts amb una esgarrapada esperada amb paciència i executada intel·ligentment. I és aquesta la virtut de l’esport: que, dintre dels límits reglamentaris, sobre el camp es poden anorrear factors i prejudicis que, si es complissin en cada partit, convertirien la incertesa i el drama en matemàtica pura.

En el món laboral quotidià, és normal que a un treballador li costi entomar que un altre arribi amb celeritat a una fita per a la qual el primer ha estat lluitant durant més temps o que pensava estar més preparat per aconseguir. En el futbol, i no només per part de l’aficionat ras, també esdevé difícil acceptar que el teu equip superlatiu, aquell que entrarà a la història per vèncer un munt de títols però també per haver evolucionat tàcticament el joc, pot perdre un partit o una eliminatòria davant un equip que, sabent-se segurament inferior en l’aspecte tècnic, és conscient de les seves limitacions i elabora un guió per maximitzar els seus recursos.

Els psicòlegs especialitzats en les dinàmiques grupals en empreses avisarien el treballador frustrat que, si vol adoptar els mecanismes d’actuació del col·lega agraciat, ha de preparar-se mentalment per abandonar la seva manera de fer de sempre sense que això li causi cap problema de consciència. Si la consciència continua dient, encara que sigui xiuxiuejant, que el canvi no li quadra, val més deixar-la tranquil·la i seguir el mateix camí cap a l’objectiu que es persegueix, bo i acceptant que algú vagi per viaranys més pedregosos però més directes. En tot cas, no aturar-se mai abaixant els braços i lamentant la injustícia.

Aplicant-ho futbolísticament, la frustració dels culers per l’eliminació a la Champions davant l’Atlètic de Simeone ( off all rivals, que dirien els anglesos) és comprensible. Però cal acceptar que els matalassers van plantejar l’eliminatòria segons com podien plantejar-la en funció de les seves característiques i les del contrari, i que ho van fer bé, millor que el Barça. Al cap i a la fi, s’accepta que el Leicester pugui vèncer la Premier gràcies a la verticalitat i la velocitat al contracop. El que sí que és improbable és que el Barça ignori la seva consciència, per la qual cosa cal preparar-se per perseverar en el camí, sigui amb un mapa més clar, un calçat millor o un altre guia.

stats