Caram, l’Arbúcies!
L’evolució tecnològica ha condicionat o liquidat desenes de feines de tots els sectors, també en el periodisme. Abans que es generalitzés l’ús de l’internet mòbil i les xarxes socials, una de les tasques més laborioses d’una redacció esportiva un diumenge al vespre era recopilar els resultats del futbol territorial, sempre que el mitjà, lògicament, se n’ocupés. Avui, gràcies a les aplicacions i a Twitter, la circulació d’informació és constant i instantània: carn de relats nostàlgics de qui omplia caselles amb bolígraf en l’era pre telefonia portàtil.
La missió solia començar en la setmana prèvia a l’inici del campionat a cobrir amb la recerca dels números de telèfon vinculats a cada club. L’encertava qui va afirmar que gràcies al mòbil podem comunicar-nos amb les persones, mentre que amb les línies fixes només connectem amb els llocs. Era habitual que el que en una guia o un document federatiu figurava com a telèfon de l’entitat estigués instal·lat lluny del camp de joc, fos en una oficina o en un domicili particular d’un directiu. Uns glops de més o un retard en comptar la taquilla podien ser letals per a un deadline radiofònic o d’impremta que també posava en risc un dels requisits sagrats en l’exercici periodístic: la contrastació. L’alternativa al telèfon del club podia ser tant o més fiable (si l’equip local perdia, la temptació de facilitar a l’interlocutor un resultat erroni era tan present que continua manifestant-se digitalment) si es tractava de la ràdio o d’una publicació local, o dels efectius de seguretat i sanitaris que haguessin prestat serveis en el recinte. En algun cas, però, només quedava pregar perquè el bar més pròxim al terreny de joc rebés la visita d’algun aficionat. El marcador dit amb un crit llunyà era més insegur que, per esmentar un record, el directiu del Castellserà que cada diumenge esperava la trucada per comunicar el resultat i les sensacions que havia deixat el partit, encara que després no es traslladessin a l’antena. Enmig del tràfec, aquella gent que transmetia una dedicació abnegada a un club i a un poble mereixien una pausa per enraonar i per dispensar-los una atenció especial. Els redactors d’ A ratlla de gol, el recordat carrusel gironí, admiràvem Joan Humet i Carles Tulsà, els col·laboradors que venien a aixecar telèfons, perquè s’esvalotaven davant una golejada del Bàscara o una patacada del Sant Hilari i compadien el periòdic que, en una sola trucada, pretenia aprofitar-se de les converses d’altri: ahir com avui, el que es guanya en celeritat es perd en el contacte amb les persones.
