13/12/2015

Càrtel de campions

2 min

Alguns dels resultats de la present edició de la Lliga de Campions han reforçat, en el torneig, una lògica abassegadora que encara es manté a ratlla en altres competicions. En els vuitens de final hi prendran part representants de totes i cadascuna de les deu lligues amb un coeficient UEFA més alt, i amb una proporcionalitat que seria perfecta si Alemanya, classificada en segon lloc del rànquing, no tingués avui a Nyon un paperet menys al bombo que Anglaterra, que ara és tercera. Certament, Gianni Infantino només repetirà nou dels setze noms que va cantar en el sorteig de fa un any, fet que podria induir a creure que la Champions canvia els actors principals amb regularitat i estimula els girs en el guió. Però també és veritat que dels quatre equips que no s’han saltat cap dels vuitens de final de la dècada actual, tres són els tres últims vencedors del torneig: el Barça, el Reial Madrid i el Bayern Munic. El quart és l’Arsenal, sotmès els últims exercicis a una fatalitat implacable. El Manchester City (els tres últims anys), el Chelsea (dotze dels últims tretze), el París Saint-Germain (els últims quatre), l’Atlètic de Madrid (els últims tres) i fins i tot el Zenit (dos dels últims tres) són altres presents habituals a la fase eliminatòria d’un torneig que no ha repetit mai campió, però que, al mateix temps, només ha acollit divuit equips en les seves vint-i-tres finals, dels quals només dos, Porto i Ajax, no pertanyen a les big five leagues.

La Champions és, sense discussió, la millor competició de clubs de futbol del món. Però els dividends econòmics que reporta als seus participants, que permeten eixamplar la distància esportiva i crematística envers la resta de conjunts de les respectives lligues, s’han convertit en el pinzell que traça, fred, precís i inexorable, un paisatge poc gratificant per als romàntics: un contingent pràcticament fix de grans equips dels millors campionats nacionals esquitxats amb algun outsider d’aquests tornejos i uns quants guanyadors de lligues d’un nivell inferior, que, per poc que gestionin amb un mínim senderi els milions d’euros que perceben pels punts sumats i la presència, assoleixen marques com la del Dinamo de Zagreb o el BATE Boríssov, que han guanyat les deu últimes lligues dels seus països, la del Dinamo de Kíev i el Xakhtar, que s’han repartit vint-i-tres dels vint-i-quatre campionats ucraïnesos celebrats fins ara, o la de l’Olympiacos, que ha alçat disset dels últims vint trofeus de campió grec. Caldrà veure si l’absència en la present Champions castiga els també multicampions Basilea i Apoel, però les xifres suggereixen que la cinquena plaça del Malmö a la darrera Allsvenskan és la tòpica excepció que confirma la tendència.

stats