És un antic adagi futbolístic: quan els resultats d'un equip són satisfactoris, les catifes de les oficines semblen un circuit de motocròs fet amb els detritus que s'hi acumulen a sota. Creixen bonys però els ulls de l'entorn del club miren cap a la gespa, mentre els problemes floreixen, com aquell tros de formatge fet malbé que vam oblidar d'abocar al contenidor marró. I arriba aquell moment en què la ferum es fa insuportable, incòmoda, tant com obrir la tapa i adonar-nos del descuit, o de l'error, que vam cometre.
Durant molts anys, el Sabadell ha estat un club exemplar en molts aspectes. És el club més anglès de Catalunya, sobretot pel sòlid lligam de fidelitat que els seus seguidors, en la seva gran majoria de la mateixa ciutat o les poblacions veïnes, han establert amb l'entitat. Mentre Sabadell decuplicava la seva població, aquell equipo lanero que fins i tot s'atrevia a emprendre aventures europees complia la mateixa funció socialitzadora que un altre club d'uns quilòmetres més avall. Qui arribava a Sabadell en aquells anys es va fer arlequinat, i la fidelitat es va anar passejant pel Bernabéu i per Mestalla, però també per Binèfar o Palafrugell. En les últimes campanyes, la recuperació esportiva ha anat acompanyada d'una gestió econòmica assenyada per part de la junta directiva de Joan Soteras. No fa gaire, en una conversa informal, el president arlequinat justificava el preu dels abonaments i les entrades, i l'efímera durada de la iniciativa d'oferir tiquets a cinc euros (en el partit a la Nova Creu Alta contra l'Osca), assegurant que abaratir-los més podria comprometre l'equilibri dels comptes del club. La qualitat dels apassionats fidels arlequinats és suprema: la qüestió quantitativa té més arestes. En una ciutat que supera els 200.000 habitants, amb una conurbació que va més enllà del mig milió, les millors entrades de la Lliga han correspost al duel dels cinc euros contra l'Osca (4.937 espectadors) i a la visita del filial del Reial Madrid (6.420). En comparació, a Girona, amb cent mil habitants recentment superats i amb una aglomeració no tan poblada, en les sis últimes jornades de la primera volta, quan el club encara no havia esmenat la decisió de no impulsar promocions agressives per als no socis, totes les entrades van superar els 4.000 espectadors i dues van anar més enllà dels 5.000. La primavera passada, el Sabadell va haver d'afrontar una ampliació de capital de tres milions i mig d'euros per sobreviure en el futbol professional. En la primera fase, només es van recollir 50.000 euros, i al final, l'aterratge del grup inversor japonès al club va convertir-se en l'única alternativa per complir l'objectiu. Era l'opció més arriscada, com dicten els múltiples precedents d'operacions similars, i el serial de ganivetades, rumors i egos dels últims dies era, fins i tot, previsible. Però, igual com aquests casos paradigmàtics van ensenyar, abans que parlés el mecenes, la ciutat callava.
Parlàvem del Girona. La temporada de l'equip ha estat inimaginable en una campanya que es preveia d'austeritat i patiment, i Montilivi ha viscut moments inèdits per al futbol gironí, equiparables tan sols amb els millors anys del Palamós i el Figueres. Tal com el mateix club reconeixia el desembre passat, però, el Girona preveia tancar la campanya amb un deute d'uns dos milions d'euros. L'ascens a Primera, amb la multiplicació dels ingressos per drets televisius i travesses, era un objectiu econòmic massa llaminer per no bolcar-s'hi rebentant preus o oferint abonaments per a un nombre limitat de partits, amb l'objectiu d'omplir l'estadi dia sí, dia també. Però mentre els aficionats vivien enjòlit, el club va prendre la incomprensible decisió d'alliberar tots els seients per al duel més important de la història del club, permetent a no abonats comprar paquets de vint, trenta, quaranta entrades mentre molts abonats, parcials o totals, havien d'intuir el que passava dins el camp per la remor del públic. En calent, amb l'equip de nou a Segona, i per més atractiva que sigui la Liga Adelante de la pròxima temporada, se sap de socis que van estripar, físicament o metafòrica, el carnet. El club els necessitarà per afrontar uns mesos complexos en què serà clau ser transparent amb la realitat tant econòmica com esportiva de l'entitat per actuar amb seny, coherència i visió de futur.
