Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

Futbol ‘underground’

El retorn del Watford a la Premier League, amb laintervenció catalana d’Òscar Garcia i Rubén Martínez, garanteix la continuïtat de sis conjunts del Greater London al top flight del futbol anglès. Londres, ciutat inacabable, embriagadora, apassionant i acollidora, té en aquesta multiplicitat d’equips d’elit una de les seves virtuts. No és extraordinària; de sumar els habitants de les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona se’n deriva que acullen el mateix nombre d’entitats de Primera amb set-cents mil habitants menys. Allò que esdevé encara diferencial a la riba del Tàmesi, però, és ara mateix impossible a la lliga de la dispersió horària. Tot i que Sky va picolar l’idiosincràtic horari del Saturday 3 pm, dos o més duels de la Premier en terrenys londinencs han compartit horari en vint-i-dues de les trenta-cinc jornades de campionat. Així, l’esplèndida xarxa de metro i bus de la capital britànica pot continuar oferint, si bé amb menor vigor, una de les escasses experiències futbolístiques gratuïtes de Londres: divagar pel tube o saltar d’un autobús de dos pisos a un altre un dissabte al migdia i ser una gota més en la barreja de colors i emblemes que branden milers d’aficionats interconnectats en els seus camins cap als camps. Els vagons esdevenen museus audiovisuals ambulants mercès a les bufandes, les samarretes i els càntics, però també olfactius quan els efluvis de les pintes prepartit es manifesten en l’alè dels supporters. El clímax del matchday esclata en emergir de la boca de la graderia assignada en el tiquet, però es prepara en els transports públics.

A Barcelona, a tot estirar, els pelegrinatges sota terra són unidireccionals. L’Espanyol i el Barça mai juguen a la mateixa hora. En cotxe, es pot anar del Camp Nou a la Nova Creu Alta de Sabadell en la meitat de temps que cal per anar de Stamford Bridge fins a White Hart Lane, però de la parada de tren que eviti la caminada de vint minuts des de Sabadell Estació tot just se n’han licitat les obres. El Sant Andreu i l’Europa tenen el metro a prop, però cap d’ells, sigui per motius esportius o societaris, ha aconseguit obtenir la condició de tercer equip de la ciutat, aixopluc de neutrals, d’ociosos o de tips del futbol-negoci. La Segona B no és la League One, el metro barceloní no és l’ underground i els seus diumenges al matí són irrellevants. S’estalvien els inconvenients, que hi són, però s’obvia una part de l’essència del dia de partit: la sensació única, que cap multiplicació de píxels serà capaç d’igualar, d’anar a un estadi a gaudir del futbol i veure com milers com el viatger, encara que enarborin uns altres emblemes, també ho fan.

Històries de superació esportiva