Girona, cap amunt
Fa una vintena d’anys, la plantilla del Girona es va recloure al vetust gimnàs de l’estadi de Montilivi tipa de no percebre els salaris que se’ls devien. En fa divuit, el Girona militava a Primera Catalana i sortia escaldat de terrenys que eren encara de terra: en els de la demarcació encara els retreien aquell amistós pendent de feia deu estius pel fitxatge de la promesa local i que no s’havia arribat a jugar mai. Els primers anys del nou segle van dur projectes ambiciosos que acabaven en decepció i que tenien, com a teló de fons, la immensa lona que ocupava el sector de l’antiga graderia de sol, esberlada el 1995 pel moviment del sòl argilós sobre el qual jeia. Malgrat tot, dos ascensos seguits van consolidar el Girona en el futbol professional, això sí, amb un propietari buscat per la Interpol i que parlava amb consellers i empleats de manera clandestina o telemàtica. Aquests són els antecedents d’un club que ha tingut opcions tangibles d’accedir a l’elit del futbol espanyol en tres de les últimes quatre campanyes, que en les últimes dues no ha engegat destitucions en sèrie, que ha conservat l’espina dorsal de la plantilla i que ha pogut presumir d’un mig del camp titular casolà, Àlex Granell, Eloi Amagat i Pere Pons, que sol provocar el recurs a la rima consonant fàcil (la genital) a l’hora de definir el seu estil de joc.
Venint d’on es venia, la Girona futbolística, sobretot la que va empassar-se els anys de plom, té tot el dret del món a treure pit per la trajectòria del seu equip i, fins i tot, a llepar la ferida en l’orgull de la ciutat que va suposar l’ensorrament del bàsquet professional masculí, en una de les capitals de la cistella al país. El qualificatiu que Valero Sanmartí sol atribuir als gironins en la seva descarnada croada sudista és “superbs”, i potser sigui cert, però ho és també que l’adjectiu més usat per descriure la Girona predemocràtica i de la Transició és “grisa”. Era un lloc anodí, curull de militars, capellans i funcionaris, brut, on els vilatans de la rodalia estaven condemnats a anar per raons burocràtiques i mèdiques o per veure el naixement d’un fill, i que convidava força menys que ara al passeig plaent. Entre altres raons perquè la prostitució envaïa els espais del Barri Vell que ara envaeixen turistes. Sílvia Barroso va recordar en aquest diari que, en la ciutat dels germans Roca, al Quim Nadal dels vuitanta l’encenia que es comentés que per menjar bé a Girona calia anar a Figueres. No cal llistar les virtuts de la capital actual però sí tenir present el pus que ha expulsat, i també en el seu esport, per entendre que ara vulgui ser més presumida. Encara que s’hagi quedat tres cops amb la mel de Primera als llavis.
