Honradesa i objectius
Periodista de TV3Una bona amiga, que ha orientat els seus estudis en psicologia cap al comportament en els grups de treball, em va descriure fa un temps aquelles persones que creuen, per quantitat o qualitat de la seva tasca, que mereixen un reconeixement al seu mèrit en forma de millora en l’escalafó de l’empresa, i que al mateix temps lamenten com altres companys, amb altres mètodes més expeditius que l’entrega stakhanovista a l’organització, són designats per a la posició esmentada. “Si una persona té la consciència tranquil·la i fa el que pensa que ha de fer segons els valors que ha adquirit, ha de continuar per aquest camí. Però si, finalment, el pot la voluntat de ser promocionat -em deia-, i es convenç que altres utilitzen mètodes més vàlids, ha de ser prou valent per prescindir dels seus valors i no desenvolupar un càrrec de consciència quan explori l’altra via”.
El Girona ha demostrat, per segona vegada en tres anys, que forma part, inequívocament, del primer grup. En va fer bandera en la temporada del play-off fallit contra l’Almeria i abans-d’ahir, encara atordit per una patacada descomunal, Pablo Machín parlava del seu club com “els campions del món de l’honradesa”, amb una diàfana expressió de frustració. El Girona té el seu dret a reivindicar l’única validesa del que ocorre en el terreny de joc, però qualsevol persona amb una certa experiència en el futbol espanyol (i no sé si al consell d’administració blanc-i-vermell sumen gaires anys d’ofici) sap que, almenys en aquest racó del món, confiar estrictament en el resultat del joc és com començar el darrer quart d’un partit de bàsquet en un pavelló grec guanyant d’un punt: probablement el visitant pot acabar enduent-se el matx, però també té un elevat percentatge de possibilitats que els factors extraesportius se li girin en contra. A Montilivi no només s’ha tornat a posar el crit al cel per la circulació dels suposats maletins, sinó que, en una entrevista a L’Esportiu, l’encara propietari va assenyalar un dels jugadors de la plantilla de Rubi com a responsable de les derrotes que van ensorrar les aspiracions d’ascens directe fa dos anys. Però mentre el Girona s’ha publicitat davant la Lliga de Futbol Professional com l’assot dels corruptes i el baluard del joc net, els que s’han endut l’èxit esportiu i els beneficis que comporta han estat altres.
Desconec si la majoria d’aficionats del Girona s’estimen més un club immaculat a Segona o un club, com altres, amb merda sota l’estora, però a Primera. L’entitat sembla tenir-ho força més clar, i segur que pensa que, en dues eliminatòries, tot es decidirà al camp. Ho veurem.
