Ignorats per massa fidels

Dilluns passat les xarxes socials es van omplir d’agraïments virtuals amb fotografies marronoses que evocaven, pretesament, passatges dolços de la infantesa. El Dia del Pare, sovint, retrata el fill, i no pas per la recuperació de records sèpia. El pare, els progenitors en general, esdevé massa cops l’espatlla per plorar una patacada dolorosa, el comodí que sempre té una resposta a punt, un Can Mai Tanquis que tant fa de ludoteca com de gestoria. I, tot i així, malgrat tant com donen, se’ls continua trucant per necessitat o per interès. El fill va molt atabalat en la persecució d’un objectiu i mai troba l’estona per fer fluir l’afecte. Però quan l’agenda del mòbil li indica que és 19 de març, busca a l’àlbum del telèfon alguna imatge antiga, potser enviada pels mateixos pares en l’intent de regalar un somriure, hi afegeix dues o tres frases ensucrades i ho envia al món.

El culer de tota la vida sempre hi és, però cada cop li costa més entendre el llenguatge que utilitza el seu club, amarat de tecnicismes i anglicismes. Percep que un lloc de comunió esportiva, social, cultural i política ha esdevingut un parc d’atraccions on s’han cridat gols del Madrid. Davant l’opció d’acostar els cracs al territori, no es preveu que juguin partits i omplin de joia la mainada local amb una foto o un autògraf. Per contra, no s’admeten concessions en amistosos asiàtics, per més incòmodes que siguin, perquè hi ha en la majoria de casos interessos comercials pel mig. Els nous mercats ofereixen més opcions de monetitzar la simpatia pel Barça i augmentar ingressos. El club organitza lliuraments periòdics d’insígnies als socis més veterans, però la meitat dels abonats no van al Camp Nou, tal com Albert Llimós va revelar a l’ARA.

Messi ha concedit una nova entrevista a un mitjà del seu país. Les anteriors declaracions les havia ofert a la UEFA, a una altra televisió argentina i a Marca, coincidint amb la gala de la Bota d’Or. La premsa catalana, mentrestant, continua esperant el dia que Leo trenqui el silenci davant els seus micros. La mateixa premsa que pot convertir la crònica d’una actuació inspirada en uns goigs, que omple espais amb rècords recòndits i que defensa diàriament i a ultrança que el millor futbolista de sempre és de Rosario. “Intento no ficar-me en embolics i mirar-me el que dic”, es justifica Messi. “El seu sentiment és argentí i es deu a la gent d’allà”, opinen compatriotes esportistes d’elit. Si el deu culer suscita una unanimitat extremadament positiva en mitjans als quals no atén, que acudeixen en massa a actes publicitaris on no poden preguntar, per què cal canviar-ho? Quina imatge ha de projectar, de què s’ha de justificar, si el discurs és unívoc en l’elogi? Martín Liberman no és de les Corts.

S’és, també, gràcies a aquells que fan, en silenci i en l’oblit, que es continuï sent.

Etiquetes