EL GERMÀ PETIT
Misc 20/10/2014

‘Joden, Joden’

i
Jordi Sunyer
3 min

En l’amagatall d’una graderia es profereixen expressions molt gruixudes. En l’època de la ubiqüitat audiovisual, molts assistents als estadis encara creuen que poden alliberar les seves tensions o frustracions d’una manera que seria impensable en altres entorns. Concretar seria fomentar comparacions arriscades, però és sabut que sota el paraigua de la desestabilització del contrari s’hi aixopluguen gestos insultants de tot tipus, sovint intolerants, racistes i xenòfobs. En alguns casos, els orígens i els símbols vexats tenen una arrel antiga i sòlida. En el cas de l’Ajax, pròxim rival del Barcelona a la Champions, la seva identificació amb el judaisme ha estat tan controvertida com contraproduent.

Ja abans de l’Holocaust s’havia començat a teixir la llegenda de l’Ajax com a club jueu, quan ni els fundadors, ni els dirigents, ni els esportistes abraçaven, en la seva majoria, els símbols hebreus. Simon Kuper, premi Vázquez Montalbán de periodisme esportiu, i jueu ell mateix, recorda en els seus magnífics assajos sobre aquesta relació que el vell estadi ajacied, De Meer, era el més proper al Jodenbuurt, el barri on vivia la major part dels vuitanta mil hebreus d’Amsterdam. Segons els testimonis i relats històrics recollits per Kuper, la comunitat jueva era molt participativa en les activitats d’oci de la capital i, per tant, la filera d’aficionats d’aquesta confessió que feien el trajecte des del Plantage cap a Watergraafsmeer era cridanera. Amb tot, la població hebrea suposava la desena part, tot just, del total de la capital. Anar a veure l’Ajax no era anar a veure el seu club sinó participar, al costat dels gentils, d’una manifestació de ciutat rellevant.

L’Ajax, de fet, és una peça més del complicat mosaic de comportaments neerlandesos durant la guerra. Kuper els despulla, igual que situa el reagrupament dels supervivents hebreus al voltant de l’Ajax a partir d’un punt concret: el debut de Sjaak Swart i Bennie Muller, tots dos de famílies jueves, amb el primer equip. No queda tan clar, però, per què i quan una part destacada de seguidors ajacied i, sobretot, els grups d’animació creats a partir dels anys setanta van assumir com a seus els símbols d’una comunitat que ha quedat reduïda a vint mil amsterdammers i que és clarament minoritària entre el públic de l’Amsterdam Arena. Un membre del grup F-Side va argumentar, en un extraordinari espai radiofònic de la BBC emès el febrer del 2013, que aquesta apropiació responia al progressiu augment de les referències antisemites entre els seguidors dels equips que s’enfrontaven a l’Ajax. Es conjugava l’orgull d’un lligam històric però amb molts matisos amb una identificació, poc fonamentada, amb una nació perseguida. L’escriptor anglès Anthony Clavane, que ha treballat sobre la influència hebrea en el futbol britànic, era a l’estudi i s’exaltava, com a jueu, en sentir com protestants, catòlics o agnòstics feien un ús gratuït dels seus emblemes. Un ús que, a més, es revelava com a contraproduent.

El programa recollia el testimoni d’alguns fans de l’Ajax nascuts a Amsterdam de pares marroquins, que afirmaven que havien deixat d’assistir als partits del seu equip perquè se sentien cada cop més incòmodes envoltats d’estrelles de David. A l’altra banda, els aficionats genuïnament jueus veien augmentar exponencialment les salutacions nazis i el xiuxiueig que pretenia imitar el tràgic soroll del Zyklon-B a les cambres de gas. Fins i tot, segons explicava l’expresident jueu de l’Ajax Uri Coronel al mateix espai, “els sons en qüestió provenien de les localitats més cares dels estadis rivals”. Coronel simbolitza el pas d’un cert orgull hebreu cap a l’Ajax al distanciament i la indiferència. En els seus assajos, Simon Kuper expressa el perill que pot causar el simplisme, entre altres coses perquè encara avui, a Holanda, no és clar qui va ser goed, qui fout o qui una mica de tot.

stats