11/09/2016

L'endemà

2 min
L’endemà

Una de les particularitats que cal conservar de la llengua catalana és l’ús de l’article personal. L’ en o l’ el exhibeixen una fascinant gamma de matisos, però en destaca un: la familiaritat que indica utilitzar-lo quan fem referència a un personatge públic que no coneixem personalment però que ha entrat en les nostres vides d’una manera o una altra i que hi és ben acollit. Per a molts catalans, el locutor que acumula quatre dècades ininterrompudes de narració radiofònica dels partits del Barcelona en català és “en Puyal”, ras i curt.

Quan Puyal va conduir la celebració televisada dels quaranta anys de La TdP, les hipòtesis sobre segons motius en l’acte, més enllà de la simple commemoració, van ser freqüents. El comunicador continua sostenint el micròfon, però potser sense saber-ho, en aquella vetllada festiva va convocar dues persones que han conegut, des d’angles diferents, què significa rellevar algú que ha realitzat una feina amb excel·lència durant molts anys. Al llibre A un pam de la glòria, Andoni Zubizarreta va reconèixer a Antoni Bassas que va dedicar una botifarra a un sector del públic del Camp Nou en el seu segon any blaugrana; era encara el que havia pres el lloc a l’Urruti. “Havia estat els vuit primers partits a casa sense encaixar ni un gol -recorda el d’Aretxabaleta-. Tot i haver guanyat el Zamora, cada cop que sortia a l’estadi i me n’anava cap a la porteria, em deien de tot. Tant és així que vaig arribar a dir-me: «Tu pensa que encara estàs jugant a l’Athletic»”. En la gala de La TdP, el basc va fer broma sobre aquell “Urruti, t’estimo” que podria haver-li afegit pressió en el seu debut al Barça.

Curiosament, Zubi parlava al costat d’un Bassas que va estar a l’altre bàndol d’una situació similar. El 18 de juliol del 2008, el periodista va conduir per última vegada El matí de Catalunya Ràdio, que havia dirigit durant catorze temporades: Bassas no va acceptar la revisió del format de l’espai que li plantejava la direcció de l’emissora. Aquell matí, dos-cents oients es van aplegar a l’exterior dels estudis per mostrar-li el seu suport i per denunciar que l’adéu del locutor tenia un rerefons polític, i Bassas els va adreçar un parlament un cop tancada l’emissió. L’1 de setembre era Neus Bonet qui donava el bon dia al país. Encara ara, aquesta periodista, exponent del planter de la ràdio pública, rememora amb nitidesa la vertiginosa responsabilitat que li va significar mantenir el llistó a l’altura de la confiança dels oients, habituats a un programa sòlid i rigorós. El pes de l’herència sempre és present: qui, algun dia, substitueixi el Quim s’entregarà per mantenir-ne la dignitat, però agrairà de cor tota l’empatia que pugui rebre davant d’un repte tan colossal.

stats