11/02/2017

L’equip que vol continuar caminant

2 min
Mohamed Aharchi, Moha, davanter de la selecció.

Intentar contribuir a una causa noble pot ser tan gratificant com frustrant. El vessant agraït és obvi, no només en termes de satisfacció personal sinó en el moment en què l’objectiu d’una iniciativa es fa realitat. Però perquè aquest instant esdevingui, cal entomar abans les doloroses plantofades del desengany. Cercar recursos per a una colla d’esportistes joves que no tenen més que la il·lusió de competir en l’esport que més els agrada suposa col·leccionar excuses, llargues esperes o cops de porta. És especialment decebedor el silenci de persones que difonen cada dia la seva participació en activitats dites solidàries També desanima notar com la implicació de moltes grans companyies en els projectes de la comunitat on operen es dilueix en la responsabilitat social corporativa, terme d’escola de negocis.

Afortunadament, de tant en tant, la perseverança i la bona fe es troben. La primavera passada, un esportista d’elit (Tommy Robredo), un club de futbol amb totes les virtuts de la humilitat (el Bosc de Tosca), institucions locals i nacionals, un ventall d’empreses de la zona i un cabàs de voluntaris es van unir per possibilitar que la Garrotxa acollís el primer torneig de futbol per a amputats organitzat a l’estat espanyol. A través d’aliances similars, l’equip espanyol ja havia pogut jugar amistosos contra els seus homòlegs anglesos, francesos i italians. Mitja dotzena de jugadors catalans formen part de l’equip, que mercès a les donacions d’una marca d’equipament esportiu, una del sector de l’energia i una tercera d’implants ortopèdics va poder competir en un Europeu oficiós, a Polònia. A l’octubre, la federació turca, la més potent del continent juntament amb la polonesa, acollirà un campionat ja oficial sota els auspicis de l’EAFF, la UEFA del futbol per a amputats, reconeguda pel màxim organisme del futbol europeu. Si res no canvia, però, l’equip espanyol haurà d’excusar la seva participació. Els ajuts econòmics que ha anat rebent des de la seva creació no han tingut continuïtat, i l’associació, en aquests moments, no té fons ni per organitzar un cap de setmana d’entrenaments. La butxaca dels futbolistes, estudiants i treballadors de tot l’Estat, no dona per a més. Les converses per poder-se integrar a la Federació Espanyola o a la d’esports per a discapacitats, per disposar així d’un paraigua organitzatiu i econòmic, només s’han traduït en la buidor de mots i promeses. Les peticions a institucions i grans clubs de futbol sovint queden sense respondre. La il·lusió s’esvaeix.

Deu mil euros és el preu que té, avui, que aquests joves, que han patit una amputació per malaltia o per accident, puguin continuar jugant a futbol. Se’ls pot conèixer a la web Aefa-futbol.com. I tant de bo aquest text els ajudi.

stats