Ningú fa cas de l’Anne?

Afirmar que darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona s’ha jutjat, segons els casos, com una exhibició de masclisme ranci o un intent de lloança desafortunat motivat per un error lingüístic, en tant que l’esposa o companya és metafòricament al costat de la parella, cooperant entre iguals, sense submissió. Aquesta segona interpretació la podria subscriure el venerat comentarista anglès John Motson, que, als 73 anys, continua oferint lliçons de precisió i riquesa de vocabulari al Match of the day de la BBC. Motson, apreciat també per la varietat de les estadístiques que fa servir en els seus comentaris, reconeix en la seva autobiografia que és la seva dona, l’Anne, qui recull les dades que després ell s’emporta a l’estadi. Durant 40 anys, en llibretes negres, Mrs. Motson ha anat anotant resultats, alineacions, golejadors, targetes i nombre d’espectadors de totes les competicions professionals angleses i dels duels de la selecció. Va ser ella qui va advertir el seu marit d’una circumstància repetida indefectiblement temporada rere temporada: els equips descendits sempre són els que fan servir més jugadors.

El rival d’aquest dissabte del Barça, el Màlaga, cuer de Primera Divisió i incapaç de guanyar ni un sol partit aquest any, ha alineat 33 jugadors, 20 dels quals han disputat la meitat de partits del campionat o menys. Dissabte passat, l’accidentat debut del meta ucraïnès Maksym Koval amb el Deportivo va significar que el penúltim classificat de la Lliga ja hagi fet servir 31 efectius. Ara per ara, però, cap equip és tan inestable com el que actualment completa la zona de descens, el Las Palmas, amb 35 futbolistes dirigits per quatre tècnics diferents. Si, tot i el relleu a la banqueta, és el Llevant qui acaba baixant, l’aportació de 30 homes haurà estat en va. Es fa difícil creure que es reprodueixin les mateixes situacions cada campanya i que ningú, fins i tot en situació de desesperació, en prengui nota. L’any passat, el Granada va descendir havent cremat quatre entrenadors i 35 jugadors, i l’Osasuna amb els mateixos futbolistes i un tècnic menys.

La reflexió és vàlida també per als conjunts que, lluny del descens, tampoc veuen pròxim l’objectiu plantejat a l’estiu. La urgència desfigura encara més una feina mal feta ja des del juliol. Amb dades a la mà, ¿quantes vegades ha sigut útil de debò liquidar un parell d’entrenadors, amb els respectius estils de treball i tàctics, i canviar mitja plantilla amb el torneig en marxa, saltant-se una adaptació necessària i exigint rendiment immediat als nous quan, grans clubs a part, la majoria d’entrenadors i directors esportius es malfien del mercat hivernal? Però, any rere any i amb una llibreta, la muller d’un comentarista continua deixant molts savis en evidència.

Etiquetes