‘No surrender’

Per més absurdament obvi que pugui semblar, no és el mateix disparar que disparar-se, plegar que plegar-se. No és comparable que una dalla mesquina, covarda, interessada i injusta escapci algú que pretén exercir la seva professió amb honestedat i respecte als valors de l’ofici que posar genoll a terra davant un escenari descoratjador, present o pròxim. Claudicar, per més que suposi un alliberament per a la persona que abandona, fa responsable aquella persona de deixar sols aquells que, a l’hora d’exercir una activitat o de gaudir de la seva pràctica, segueixen els seus passos. Recentment, qui escriu coneixia la situació d’un jugador de rugbi, amb un dels peus més precisos vistos als nostres camps, que, en plena recuperació d’una lesió greu en un genoll i havent patit altres dolències, es plantejava la seva relació amb el joc. Al seu club, segons admetien, no acabarien d’entendre que aquest vincle tingués un final brusc i sobtat. El jugador convalescent té molt per oferir als que vesteixin la mateixa samarreta que ell ara o en el futur immediat, no només en termes de mestratge esportiu sinó també de compartició dels valors intrínsecs al rugbi. No es pot rendir: d’una forma o altra, el necessiten.

En el cas del periodisme esportiu, la dalla pot desbrossar barroerament el camí que du a la monotonia, però una claudicació l’aplana i dóna la raó als que l’han projectat. El lector, oient o televident hauria de poder escollir amb qui s’informa de l’actualitat en general o d’un equip en particular en funció de diversos paràmetres. Però esdeveniments recents, que han colpit la canallesca però restaran segurament inadvertits per al públic, esbossen un panorama nociu per a la majoria i beneficiós per a uns quants: haver de triar entre consumir el mateix producte, embolcallat amb diferents marques i formats, o no consumir-lo. La versió oficial, sense opció al dubte o a l’escepticisme, o el buit. Llegir o no llegir. Suprimir l’escala de grisos i, fins i tot, les fílies i les fòbies, que són indicador de la diversitat en l’enfocament d’un mateix fet, davant la pobresa del discurs únic, asèptic, dirigit, que potser -de tant en tant- no menteix però que no exposa mai tota la veritat. Per això, quan corre la brama que companys valents, admirats fins i tot per damunt d’eventuals discrepàncies, han perdut l’esperança en temps més dignes i l’energia per intentar transformar els actuals, es fa difícil assumir que un referent, un guia, accepti entregar la victòria a qui el vol silenciar. No es poden rendir: d’una forma o altra, els necessitem.