Pel forat del pany
La complexitat inabastable del comportament humà es manifesta en infinites situacions quotidianes, però pocs escenaris són tan desconcertants com el vestidor d’un equip de futbol professional. S’hi afegeix el fet que els que, davant d’un teclat, intentem desxifrar les relacions grupals per interpretar el rendiment esportiu, construïm el relat extramurs, com un veí de Spandau que esbossés l’existència del tiet que vivia a Köpenick amb els traços d’una carta violada per un funcionari de la Stasi. I això crea disfuncions. Rebrota la tírria d’un davanter genial i geniüt, Ibrahimovic, cap al tècnic d’un Barça gloriós, Guardiola, el mateix que no va trobar el feeling amb Eto’o. Així, entrenadors amb bons números són titllats de venedors de fum per suplents frustrats, i de tècnics de regnat efímer et diuen que ha estat el millor que els ha dirigit aquell any.
El punt de vista de qui escriu és que Eusebio Sacristán i Miquel Olmo són persones de tracte exquisit cap als que informem sobre els equips que entrenaven. Mesos abans de convocar una reunió amb periodistes en què l’antic director esportiu va llançar l’enèsim paquet de limitacions a la nostra feina, el Barça va oferir a la canallesca una copa de cava amb el cos tècnic del filial. Són actes a què s’acudeix amb escepticisme, perquè solen incloure una més o menys subtil petició de suport al grup que no ens correspon. Aquell dia Eusebio va dialogar amb tots els presents individualment d’una forma cordial, fins i tot franca, una versió pròxima de les seves extenses respostes a la sala de premsa. En els inputs rebuts de tercers, per contra, se li atribuïa un discurs gastat, entrenaments tous o la pobresa de solucions tàctiques.
De les seves respostes apassionades, vehements, defensant a ultrança el treball de la plantilla en sessions i en partits, s’entén que Miquel Olmo privilegia i domina la gestió psicològica del grup, de tant pes com l’esportiva. Olmo és l’entrenador que ha sumat un millor percentatge de punts (un 48,3%) des que el Sabadell va tornar al futbol professional. Al vestidor, però, també hi convivien futbolistes que discrepaven amb la manera de fer del terrassenc, amb una percepció oposada a la que poden donar els guarismes o la relació periodística. L’entrenador és el responsable d’un conjunt esportiu i d’un grup humà, i això és d’una dificultat enorme. Però un s’acaba preguntant si el que pren decisions sobre el tècnic té una informació gaire més precisa, més neutral, que la que tenim els que mirem pel forat del pany.
