Quinze segons de glòria

Fins ara ha jugat minuts poc rellevants i dimarts ni tan sols va asseure’s entre els reserves del seu equip, l’Sporting de Portugal, al Camp Nou. Mattheus Oliveira seria un jove mitjapunta brasiler, desconegut pel gran públic, dels que entenen el campionat lusità com el pas cap a un anhelat futur en una lliga més prestigiosa, si no fos el fill de Bebeto. En esmentar aquest fet, la memòria dispara en bucle la imatge de l’exdavanter del Deportivo imitant el gest de bressolar un infant, acompanyat per Romário i per Mazinho, després de marcar-li un gol a Holanda al Mundial dels Estats Units. És encara una de les celebracions més recordades de la història futbolística, però, al mateix temps, la confirmació que en el futbol espectacle, pensat per al consum mediàtic, qualsevol instant del matx, festejos inclosos, és susceptible de ser exposat i, per tant, vehicle per llançar un missatge al món. Pràcticament coetanis de Mattheus són els missatges amorosos, religiosos o defensors de causes justes guixats sobre samarretes tèrmiques, castigats posteriorment des dels despatxos de la FIFA. Així, recordar un futbolista de 26 anys mort de manera sobtada i colpidora, com va voler fer Andrés Iniesta a Johannesburg, mereix sanció per més pregon que sigui el desig d’expressar-se.

Regulant fins i tot la joia s’uniformitzen les celebracions i s’excita la nostàlgia. Han pagat justos per pecadors: que Paolo di Canio s’adrecés als tifosis del Lazio saludant a la romana; que Gascoigne simulés, davant dels seguidors del Celtic, tocar una flauta com les que sonen a les manifestacions lleialistes de l’Orde d’Orange a l’Ulster, o que s’ensenyin calçotets retolats amb el nom d’una casa d’apostes són actuacions que han de ser, i van ser, reprovades. Però a l’altre costat hi ha el festeig en sèrie que es reprodueix diversos cops a la setmana arreu d’Europa: cursa cap al banderí en pla curt o mitjà curt, lliscar de genolls amb els braços oberts davant d’una steadicam estratègicament ubicada, bram i abraçades dels companys. Temps era temps que l’amuntegament de jugadors era, com a aficionat de l’equip rival, la celebració més dolorosa que hom podia presenciar, perquè es reservava justificadament a gols espectaculars o obtinguts en moments clau, decisius. Avui és un festeig convencional. S’han esvaït, fins i tot, els gestos amb copyright: el braç alçat de Shearer, la cabriola d’Hugo Sánchez, el cop al pit de Luis Enrique, el salt amb cop de puny a l’aire de Johan Cruyff. Només els defensors continuen sense donar cap importància al seu èxit, com si se sabessin protagonistes fruit d’una casualitat o d’un accident. No entenen de festejos higienitzats ni de modes, com la de córrer esperitat dibuixant rodones en l’aire amb el braç, símbol, amb tot, d’un temps en què celebrar un gol també era més senzill i honest.

Etiquetes