11/01/2015

Rai

2 min

Tot allò que ens ocupa quotidianament s’emboira quan coneixem la mort d’algú que ha participat d’una manera remarcable en el nostre camí vital. Tant ens pot colpir saber-nos orfes d’una veu radiofònica que ens alleujava la rutina diària com d’un amic o company de feina. En Raimon Subirà, periodista ripollès a qui el càncer s’ha endut amb 52 anys, va guanyar-se moltes persones en tots dos vessants. Subirà, sense enarborar-la, va custodiar la bandera dels informadors de comarques que són rebuts amb desconfiança o condescendència quan arriben a un mitjà d’un abast geogràfic més ampli, tot i haver perfeccionat l’ofici en un entorn sovint gens agraït, justament per la proximitat entre qui redacta la notícia i qui n’és el subjecte. A en Raimon, el dia del 1998 en què, per primer cop, es va asseure en una cabina del Camp Nou per narrar un partit del Barça, els companys d’Ona Catalana li van fer creure que la seva línia s’havia creuat amb la d’un canal brasiler. Subirà, tot bonhomia, intentava fer-se entendre en portunyol, fins que va notar les riallades del tècnic que provava la connexió. Després de la quintada va lliurar un relat a l’alçada dels més prestigiosos. La gestió d’Ona va ser demencial, però l’aposta per professionals i espais de la menystinguda ràdio local mereix l’esment.

En Rai mai va veure el desembarcament a Barcelona com el fi i la fi del seu camí en la professió i en la vida. Incapaç d’afluixar el seu lligam amb Ripoll, locutava els butlletins i editava l’informatiu esportiu en una permanent provisionalitat, un fatalisme sorneguer, convençut que la felicitat podia raure en coses i indrets aparentment apartats i mínims. Permeteu-me: amb en Rai vaig compartir una de les millors experiències esportives de la meva vida. Vam acreditar-nos, en dia de festa per als dos, per seguir el cinquè partit de la semifinal de l’OK Lliga 2000-01, entre el Vic i el Voltregà. Ell havia viscut els anys gloriosos de l’hoquei a Ripoll, culminats amb un ascens a Divisió d’Honor, i jo mirava de seguir la informació hoquística a Ona. Pavelló fins a la bandera, dues hores i escaig de partit, disset penals, sortíem del recinte l’endemà, però li va caldre convidar-me a unes tasses al seu bar ripollès de referència per donar l’experiència per completa.

I en Rai va tornar a Ripoll. I hi era feliç. Va tornar a trepitjar els camps i les pistes de la comarca, va recuperar el setmanari El Ripollès, hi va afegir una versió digital i en va fer referència informativa. En esmentar-ho, es manifesta el dolor de l’espina de tenir-lo tan a prop i haver-nos retrobat tan poc. L’enyorança tan sols quedarà sadollada quan arribi l’hora dels que ens quedem, recordant la dignitat amb què va defensar la seva vida.

stats