EL GERMÀ PETIT
Misc 28/04/2014

“Se hace camino al andar”

i
Jordi Sunyer
3 min

Manel Mateu, veterà periodista de la secció de política als informatius de TV3, iniciava cada setembre la seva activitat docent a la Facultat de Comunicació de l’Autònoma fent el mateix prec als seus alumnes: “Presenteu-vos i digueu-me en quin mitjà col·laboreu”. A finals dels noranta, quan qui escriu també va respondre a aquesta pregunta, el diàleg es podia dilatar fàcilment fins a consumir l’hora i quart llarga de la sessió, i no tan sols per l’interès que Mateu mostrava en els noms, característiques i activitats de diaris, ràdios i televisions locals d’arreu del país. També, i sobretot, perquè els que revelaven la seva virginitat periodística eren minoria o, com a molt, rondaven la meitat del grup.

És pertinent admetre que la Generació D, com la va batejar Francesc Escribano, la dels primers fills d’una democràcia fràgil, gaudia en aquell instant d’un context favorable. Les comportes d’internet tot just s’entreobrien, i les emissores municipals esdevenien els pavellons de l’èter. Tota vila amb cert orgull en gestionava una i podia presumir de brindar al ciutadà un servei públic per duplicat, el de la informació de proximitat i el d’escola per a aquells convilatans que, en el futur, volguessin guanyar-se la vida en la comunicació. Als pisos d’estudiants de periodisme es traficava amb cintes en què un dels residents, amb veu engolada, presentava els hits musicals del moment. I s’organitzaven sessions d’audició dels últims gols d’equips de Regional, cantats, entremig de mirades incrèdules, amb un afany atiat per la vocació i pel fet de sentir-se periodista en camps que es visitaven fins llavors com a aficionat o familiar. Antoni Bassas recorda, al llibre A un pam de la glòria, els seus inicis a Ràdio Joventut, als dinou anys, en un carrusel dominical coordinat per Joan Manuel Surroca, desplaçant-se amb metro o autobús, cada setmana, al Feliu o a la Verneda. “Un dissabte al matí -continua-, m’atansen un teletip. «Hi ha un atracament amb ostatges al Banc Central de la plaça Catalunya. Vés-hi -amb metro, naturalment-, i tu mateix». Vaig fer les primeres connexions des d’una cabina telefònica, però en vista que se m’acabarien abans els duros a mi que la paciència als segrestadors, em van fer anar a la terrassa de l’edifici de Ràdio Nacional”. Fins a la generalització de la telefonia mòbil, era imprescindible incloure monedes en el kit de retransmissió. En molts camps, l’únic enllaç amb l’exterior era l’aparell ubicat al bar o en un despatx i alimentat amb la xavalla del jove informador, a qui es compensava de forma simbòlica o amb un sopar.

Qui escriu ha exercit la docència durant cinc primaveres i ha obert el curs recuperant la petició que encara formula Manel Mateu. L’escenari és diferent: escassegen les noves iniciatives i moltes empreses destrueixen i precaritzen llocs de treball. Però la resposta també varia, tant com decep. Cada vegada més, s’exigeixen retribucions econòmiques immediates i s’explicita que, els caps de setmana, la gresca amb els amics es prioritza a perdre la por davant els micròfons. Ricard Vicente, que fa més de dues dècades que encamina els narradors del futur en carrusels matinals, comparteix el diagnòstic. “Hi ha menys gent i costa més trobar-la. Abans et fallava un diumenge o dos, però ara et falla cada quinze dies. Acaben d’aterrar a la redacció i ja et pregunten quan els enviaràs als entrenaments del Barça. Creuen que es podran dedicar al periodisme d’esports sense treballar en cap de setmana, perquè el Pedrerol ho fa. Tot els entra per la pantalla, han conegut les tertúlies televisives i no la lluita entre García i De la Morena per entrevistar primer un protagonista. A qui mostra més continuïtat li puc assignar un partit destacat, però la continuïtat també dóna un crèdit bàsic per a la professió”.

Certament, coneixem molts joves periodistes vàlids, constants, que, tot i recórrer totes les vies, no han pogut trobar encara el tren on haurien de tenir seient reservat, potser perquè la freqüència de pas d’aquests trens és ara més escassa. Amb tot, de tant en tant escoltem una nova veu, llegim el que proposa una nova ploma, i pensem que el vell camí està enfangat però és practicable.

stats