Sentir el futbol
En el seu amè i rigorós treball Barça inèdit, Frederic Porta i Manuel Tomàs relaten com, durant els miserables anys de la postguerra, era ben habitual veure als voltants del camp de les Corts centenars de seguidors del Barça que, sense entrada per al partit, sentien el duel que es disputava dins de l’estadi parant l’orella als ais i uis dels privilegiats que sí que hi eren i a les narracions que sorgien dels primers transistors. “Els locutors afinaven molt en tot moment sobre la situació de la pilota al camp, conscients que eren escoltats per molts cecs però també molts clients exigents que volien imaginar la contesa amb profusió de detalls”, indiquen Porta i Tomàs al seu llibre (Editorial Córner).
Helmut Klopfleisch, ciutadà berlinès, tenia tretze anys el 1961. Un cop construït el mur no va poder assistir més als partits del seu equip de sempre, l’Hertha, ja que Die Plumpe, el vetust recinte del barri de Gesundbrunnen on jugaven els blanc-i-blaus, era a la part occidental de la ciutat. Amb tot, tan sols un tram de vies del metro a l’aire lliure i la franja de seguretat del mur separaven l’estadi del punt de Prenzlauer Berg on Klopfleisch peregrinava cada quinze dies. Allà continuava sentint els partits de l’Hertha mercès a una petita ràdio amb què sintonitzava la RIAS (Rundfunk Im Amerikanischer Sektor) i als càntics i crits, transportats pel vent, d’uns conciutadans seus que ja no ho eren. Klopfleisch, declarat anticomunista, va esdevenir un símbol de la deserció a través del futbol: viatjava, salvant obstacles, als països de l’òrbita soviètica on jugués qualsevol onze de la Bundesliga, incloent-hi un Lech Poznan-Hertha. Però també va establir una estreta relació amb la mannschaft -la selecció-de l’Alemanya capitalista, a la qual visitava i animava en els partits més enllà del Teló d’Acer. La Stasi el marcava de prop i va perdre la feina d’electricista, però el seu fill jugava amb una samarreta de Rummenigge que li havia fet arribar el president del Bayern.
Aquests dies en Pere Ribes, un olotí de deu anys, té una feinada de por: respon entrevistes a mitjans de tot l’Estat. Natalia Bravo, a El Español, ha escampat una història poc coneguda més enllà de la Garrotxa. En Pere, invident de naixement, vol ser periodista esportiu. D’ençà que se li va espatllar la ràdio que duia al camp de l’Olot sent els partits -i de tant en tant els comenta- al costat de David Planella, narrador de Ràdio Olot. Interpreta el joc a partir d’haver trepitjat el camp diverses vegades, del que escolta per dins i per fora dels auriculars i, fins i tot, d’allò que flaira. L’emocionant passió d’en Pere per la ràdio i el futbol és infinita, com la grandesa d’un esport que no cal veure’l per sentir-lo.
