En els mateixos dies en què la CIA feia desembarcar a Playa Girón els paramilitars de la Brigada 2506, Joe Gaetjens ja era un membre més de la dissidència haitiana, que, a la República Dominicana, maquinava per derrocar Papa Doc Duvalier, amic personal de Fulgencio Batista. Onze anys enrere, però, Gaetjens, sense tenir la ciutadania nord-americana, havia donat, amb una volada estrambòtica, una impactant victòria a l'equip dels Estats Units en el seu duel mundialista contra Anglaterra, a Belo Horizonte. Aquell 1-0 obra d'un immigrant haitià que rentava plats en un restaurant espanyol de Harlem i jugava en un equip fundat per gallecs va ser la primera fita d'una dècada amb episodis impactants que van revelar el poder dramàtic del futbol com a eina d'entreteniment de masses. La lliçó dels magiars màgics a Wembley, el miracle de Berna, la creació de la Copa d'Europa a la redacció d'un diari: fets que van fer pensar a William Cox que, en un país tan poc permeable al futbol com els Estats Units, on el futbol que practicaven Joe Gaetjens i els seus coetanis era radicalment amateur, una lliga professional d'alt nivell podia funcionar. Cox, propietari dels Philadelphia Phillies de beisbol, va obtenir el vistiplau dels estaments futbolístics nord-americans per gestar, legalment, un torneig amb conjunts europeus i americans que arrencava quan els campionats europeus ja havien abaixat el teló. Havia nascut la US International Soccer League: i, en l'edició del 1961, un dels seus convidats, el primer de la lliga espanyola, va ser el RCD Espanyol.
Els pericos acabaven de viure un any agredolç, amb tres entrenadors (Pons, Scopelli i Ricardo Zamora) dirigint el conjunt dels Argilés, Camps o Indio. L'Espanyol va acabar desè però va qualificar-se per a la Copa de Fires després que els seus responsables van permetre la presència de més d'un equip de la mateixa ciutat en la competició. Així, el torneig americà, amb cites repartides entre Nova York i Mont-real, i en què els blanc-i-blaus van ser enquadrats en un grup amb el Dukla de Praga, l'Estrella Roja o el Rapid de Viena, era una bona pedra de toc. En arribar l'expedició a la Gran Poma, a més, es va posar de manifest l'encert publicitari de la participació espanyolista, si ho jutgem per la primera crònica que, via cable, va enviar Emilio López Jimeno per al Mundo Deportivo el 27 de juny del 1961: « El equipo del Español se ha entrenado esta tarde en el campo de juego del Central Park, en presencia de unas tres mil personas, entre ellos muchos españoles. Los periódicos habían anunciado la hora en que el equipo [...] efectuaría su 'training' ». A més, poc després de posar els peus a Nova York, es comunicava al club blanc-i-blau que un dels partits previstos, contra el Shamrock Rovers irlandès, havia de traslladar-se de dia perquè una televisió local va mostrar interès a retransmetre el partit: segons recull el company Manel Fanlo al seu complet anecdotari de la història blanc-i-blava, per primera vegada es televisava un partit de soccer a Nova York.
L'Espanyol va escombrar els Rovers amb un 4-1 (dos gols d'Indio, un de Carranza i un en pròpia porta dels irlandesos) davant de 10.208 espectadors als Polo Grounds, on la 8a Avinguda es creua amb el carrer 155, un vetust estadi pensat per al beisbol que els habituals anomenaven the bathtub (la banyera). Abans, en dos partits jugats a la seu quebequesa, els pericos ja havien superat el Mònaco (3-1) i havien empatat a un amb el Mont-real Concordia. Un balanç esportiu digne, però, es va torçar a partir del quart duel. L'Estrella Roja, que acumulava un partit menys, va esborrar un fatigat Espanyol amb un 7-2 inapel·lable, teixit per un Sekularac suprem. I, tres dies després, tocava el Dukla de Praga, l'onze de l'exèrcit txecoslovac que venia de celebrar el doblet lliga-copa al seu país, l'equip de Josef Masopust... i d'un tal Rudolf Kucera. (Continuarà.)
