Cada cop que es difon la possibilitat que un futbolista que milita als equips inferiors del Barcelona abandoni el club, hi ha algú interessat a presentar-ho de manera tan dolorosa com l'extirpació del queixal del seny. L'últim cas és el de Tonny Sanabria, un davanter paraguaià de disset anys a qui, segons publicava el diari Sport , sis equips ofereixen un salari que multiplica el que actualment percep com a blaugrana. A Sanabria se l'acaba d'ascendir de manera permanent al Barça B després de plantar sis gols a la Lliga i quatre a la nova UEFA Youth League amb el juvenil A barcelonista, i de firmar el segon debut més precoç a la història de la selecció paraguaiana absoluta. Amb tot, dels cinc homes que es van estrenar amb l'onze guaraní als disset anys, tan sols Roque Santa Cruz ha desenvolupat una carrera de prestigi a Europa. El darrer dels precoços, José Montiel, milita al Benevento, de la tercera categoria italiana. Sanabria ha disputat, fins ara, 233 minuts a les ordres d'Eusebio Sacristán, i tot just dissabte va celebrar el primer gol: a la mateixa edat que té ara el paraguaià, Bojan Krkic ja acumulava deu gols amb el filial i dotze amb el primer equip. Un company de Tonny al Miniestadi, Sergi Samper, va ser i és, també, objecte de seguiments per part de conjunts potents del futbol anglès, però club i jugador van firmar la renovació fins al 2017, igual com també ha renovat Sandro.
És difícil, i fins i tot innocent, no notar en diverses d'aquestes preteses alarmes la mà de l'anomenat entorn del jugador, que, un cop feta una generosa valoració de les virtuts del seu actiu, i en ocasions tenint ben present l'extracció social de la família, activa els mecanismes a l'abast per intentar obtenir una resposta del club en forma de millora del contracte. Amb tot, a les hemeroteques reposen desenes de casos similars en què no hi va haver resposta a l'amenaça. Amb aquest condicionant o sense, senzillament per entendre que acceptar una proposta exterior era el millor per a la seva projecció, molts futurs cracs s'han buscat la vida. Al llibre We are the Catalans , el jugador de l'Arsenal -cedit al Watford- Héctor Bellerín sosté que "el cas Cesc" va servir per demostrar que hi havia vida més enllà de La Masia. El calellenc va debutar amb el primer equip gunner a la pròrroga d'un West Bromwich-Arsenal de Copa de la Lliga, als 18 anys i 199 dies. Marc Crosas, per exemple, va abandonar el Barça just a l'alba de l'era Guardiola, però té a la motxilla dues lligues nacionals, dues Copes i l'estima de Celtic Park. Pas mal .
Abans del recent Girona-Barça B, Jofre Mateu advertia, en una entrevista a El 9 , de la importància de saber envolar-se del niu culer: "El Barça és diferent de la resta, però, a més, abans teníem l'etiqueta de practicar un futbol molt ofensiu i de poc treball. Ho has d'anar desmentint [...] però ho portes tota la vida". Robert Martínez ha insistit, quan se li ha preguntat per la dosificació en les aparicions de Gerard Deulofeu a l'Everton, que l'explosiu talent del selvatà ha d'adaptar-se a l'exigència física de la Premier. L'extrem hauria de tornar sent un futbolista més complet, en una analogia amb la progressió de Piqué, però de la història recent del Barça es poden seleccionar, també, jugadors que es van deixar el seu millor futbol en l'etapa prèvia a un retorn. També cal saber tornar.
Tonny Sanabria és un bon davanter i, pels seus moviments i comportament a l'àrea, se l'ha comparat amb Kluivert. Al juvenil blaugrana, amb Munir i Adama Traoré, arrodonia una línia d'atac esperançadora. Però si la direcció esportiva creu que la seva projecció no justifica un esforç econòmic, el món no s'acaba per a cap dels dos. En el futbol, l'èxit i la realització personal es poden manifestar en formes i escenaris ben variats, i acabar a l'elit o en una divisió inferior dependrà, majoritàriament, del que doni el mateix jugador.
