‘To die young’
D’entre les més de mil pàgines farcides de dades estadístiques i històriques que cada final d’agost presenta l’ Sky Sports Football Yearbook anglès, l’antic Rothmans, criden l’atenció els obituaris dels futbolistes, retirats o en actiu, que van morir durant la temporada anterior. La majoria de ressenyes recorden jugadors nascuts en el període d’entreguerres, i l’ordre alfabètic en què estan disposades adverteix que tothom és igual davant la simbòlica dalla. En l’última edició, Johan Cruyff precedeix Ian Dargie, un central del Brentford londinenc dels anys cinquanta i seixanta.
Són especialment inquietants, però, les biografies dedicades a esportistes morts joves. En l’època daurada del rock’n’roll als Estats Units es va desenvolupar un subgènere tan macabre com exitós, les teenage tragedies. Eren balades que narraven desaparicions tràgiques d’adolescents, incloent-hi el suïcidi, amb arguments tan variats com curses il·legals de motos on tot valia per demostrar el valor a la noia estimada o el desengany per la no acceptació paterna d’una relació. El Yearbook és ple de tragèdies gairebé juvenils, però obvia detalls més enllà de la data de naixement: és rar que el text expliciti la causa del traspàs. Enguany, només en el cas de Kane Ashcroft, un jugador de vint-i-nou anys que amb prou feines va jugar un parell de partits amb el York City a la Quarta Divisió, es fa constar que se’l va emportar prematurament el càncer. El davanter irlandès Mark Farren, màxim golejador de la història del Derry City, va morir als trenta-tres anys per culpa d’un agressiu tumor al cervell, però cal efectuar una recerca suplementària per esbrinar-ho. El mateix passa en els casos del porter hongarès Márton Fülöp, mort als trenta-dos anys també víctima del càncer; de Lee-Anne Gemmell, una jugadora aficionada escocesa de trenta-dos anys a qui el cor li va deixar de funcionar mentre dormia; o de Chris Mitchell, un migcampista escocès del Clyde, de vint-i-set anys, a qui un tren va envestir en un pas a nivell prop de casa seva. Només el morbós The Sun va esmentar que el punt en qüestió era un freqüent escenari de suïcidis. El Yearbook, en canvi, només es veu forçat a ser tan explícit quan l’abast d’una defunció prematura i les seves causes ha sigut ampli. Recorda que el cadàver de l’ivorià Steve Gohouri, de trenta-quatre anys, va ser localitzat al Rin a l’altura de Krefeld, o que a l’hondureny Arnold Peralta, de vint-i-sis anys, el van assassinar al seu poble natal, però sovint no va més enllà d’esmentar “circumstàncies tràgiques”. Els obituaris del Yearbook, així, exposen la sensibilitat i el rigor històric de qui els redacta, fills d’una cultura que, en les cerimònies fúnebres, celebra la vida tant com plora la mort.
