Som turistes
Fa uns dies es va viralitzar una imatge, captada a Anfield, en al qual es veu un grup d’aficionats del Liverpool amb diverses pancartes. A la més gran, la primera frase d’una de les cançons sagrades del Kop, Poor Scouser Tommy : “Deixeu que us expliqui la història d’un pobre noi”. Als llençols més petits, quatre anys i quatre preus: així es denunciava que des del 1990, l’any posterior al desastre de Hillsborough, el cost de les entrades a Anfield s’ha decuplicat. Manifestacions similars s’han repetit a les graderies de Stamford Bridge i de l’Emirates Stadium, on es paguen els tiquets més cars de tot el futbol anglès. Salvant excepcions com les del Newcastle o el Manchester City, amb les entrades i els abonaments més barats de la lliga, l’últim estudi de la BBC sobre el cost del futbol anglès és il·lustratiu. En tres anys, les entrades més barates s’han apujat un 15%, un 8,2% més que el cost de la vida. Al mateix temps, però, en l’última edició de la Premier, els estadis es van omplir en un 96%, dos punts més que en la lliga anterior.
El mateix estudi, amb tot, presenta un matís interessant: més de mil ciutadans britànics compren, cada dues setmanes, tiquets per als partits del Borussia Dortmund com a local. Viatgen en tren i aprofiten que una localitat a peu dret al vell Westfalenstadion val 16 euros, però, a part, es deixen impressionar per l’ambient i exploren, sobre el terreny, el modèlic lligam entre club i aficionat que ha teixit la Bundesliga. Un lleuger repunt de l’assistència als estadis de les divisions professionals fora de la Premier s’interpreta en alguns sectors, també, com un indicatiu de desafecció cap a l’elit.
Qui omple, doncs, els seients dels grans estadis? Segons VisitBritain, el 2012, gairebé un milió de turistes estrangers van assistir a un partit de futbol en un estadi anglès. Els recintes més sol·licitats van ser Anfield, on no es troben entrades per a la lliga per sota de 46 euros, i Old Trafford, on el tiquet més barat val 39 euros, igual que al Camp Nou. El Barça admet que ven a l’estranger més d’un 50% de les entrades que col·loca online. Així, la globalització del futbol negoci i la ubiqüitat televisiva dels grans clubs i els seus jugadors insígnia han engendrat marques ideals per a l’explotació turística que obren la porta indistintament a aficionats i curiosos. I així, ens fem la suada foto davant la Torre Eiffel portant a la mà una guia d’indrets presumptament freqüentats per nadius, mentre mirem amb desdeny els que han pagat 150 euros per cap per veure el Barça vestit de blaugrana, presumptament com els locals. És legítim que ens fascini deixar-nos la veu cantant el You’ll never walk alone, però, al final, el futbol ens està fent a tots turistes.
